Publicitat
Publicitat

Vanessa Diffenbaugh: "Acollint adolescents he après a donar amor sense esperar res a canvi"

Sentiments Vanessa Diffenbaugh (San Francisco, 1978) mai s'hauria imaginat que 'El llenguatge secret de les flors' (Edicions 62) es convertiria en un fenomen editorial en tot el món. Trenta-sis països llegeixen aquesta novel·la sobre l'amor autèntic

Victoria Jones és una noia que té por d'estimar i de deixar-se estimar. Abandonada en néixer, ha viscut amb diverses famílies d'acolliment fins que troba l'Elizabeth, una dona que l'estima de veritat i que li ensenya el llenguatge de les flors.

Hauré d'anar amb compte quan regali flors.

Sí, és un llenguatge oblidat, de l'època victoriana, que expressa sentiments. El cactus vol dir amor ardent; la tulipa, declaració d'amor; l'espígol, desconfiança; la peònia, ràbia...

La teva protagonista és una noia amb una vida difícil i un caràcter gens sociable. Com a mare d'acolliment, t'hi has trobat?

Sí. La Victoria és una compilació de moltes criatures que he conegut al llarg dels anys. Recordo una noia de quinze anys que el meu marit i jo vam acollir. Després d'un any d'esforç, no vam tenir èxit. Nascuda dins el sistema d'acolliment, en el seu certificat de naixement en comptes d'un nom hi havia un número, ni tan sols li varen posar nom, terrible! Mai no havia passat més d'un any amb una família i tenia clar que nosaltres l'abandonaríem. Amb aquest llibre he intentat ser aquella noia, saber què pensava, quins eren els seus temors.

Vas convertir-te en mare d'acolliment molt jove.

Em vaig graduar a la Universitat de Stanford als 21 anys i, en lloc d'anar a treballar en un banc com feien la majoria de les meves amigues, vaig treballar en una oenagé molt petita, en una zona de renda molt baixa, a l'East Palo Alto. Donava classes d'alfabetització als nanos i vaig conèixer dues nenes precioses i llestes de 4 i 6 anys.

I?

Sempre marxaven soles, de nit. Preocupada per elles, vaig seguir-les i vaig conèixer la seva mare, embarassada, amb una altra criatura de 2 anys. Li vaig preguntar si em deixaria les nenes els caps de setmana i em va dir que sí.

Te'n vas fer càrrec tota sola?

No, amb el meu actual marit. Durant tres anys les dues nenes van formar part de la nostra vida, fins que un diumenge l'àvia ens va dir que la mare, que era drogoaddicta, havia marxat i que ella no es podia fer càrrec de les nenes i dels seus germans. I ja ens tens, al mig carrer, sense saber què fer amb quatre criatures d'entre 2 i 10 anys i amb tots els embalums. Jo tenia 24 anys! Però les estimàvem i no volíem portar-les al sistema d'acolliment del meu país perquè és terrorífic. Sense drets legals, la meva obligació era entregar-les, i vaig haver de fer-ho. El destí d'aquelles nenes va ser horrible. Per això el meu marit i jo vam decidir ser pares d'acolliment.

Ara entenc que a la novel·la no quedi gens ben parat el sistema d'acolliment del teu país.

Als Estats Units les lleis protegeixen els nens dins d'aquest sistema i els tenen aïllats fins als 18 anys. Quan són majors d'edat, fora!, al carrer!

Per això vas crear la oenagé Camellia Network?

Mai m'hauria imaginat que el llibre tindria tant d'èxit, que me'l traduirien a tants idiomes i que estaria viatjant per tot el món. Promocionant-lo pels Estats Units, la gent se m'acostava i em deia: "No sabia que al nostre país fessin fora aquests joves de les cases d'acolliment i quedessin abandonats al carrer. Què puc fer jo?" La resposta és l'oenagé Camellia Network, una flor que significa "el meu destí és a les teves mans". Hem creat una xarxa per posar en contacte grups a cada comunitat, a cada barri, que volen donar suport a aquests joves.

Per què acollir i no adoptar?

Té molt avantatges per a aquests nens que solen tenir pares i volen estar amb ells, siguin com siguin, passi el que passi, encara que abusin d'ells. Si tu ets la mena de persona que simplement els dónes amor, és un regal enorme que els fas durant el temps que passen amb tu. Acollint adolescents he après a donar amor sense esperar res a canvi. El Tre'von, el nen que ha viscut més temps amb nosaltres, ara ja té 18 anys i va a la universitat. No només ens estimem sinó que hem establert una relació molt forta amb ell i també amb la seva mare biològica.

Veurem la teva novel·la al cine?

Sí, la Fox i Lucy Fisher de Red Wagon, productors de Gladiator i Memòries d'una geisha , estan treballant en el guió. Jo no hi intervinc per a res, no sé dialogar, no és la meva especialitat. Però sí que m'informen i m'hi impliquen. Em demanen: què et sembla aquesta actriu o aquest actor?

I què et semblen?

Volen que la Victoria sigui l'actriu de The descendants Shailene Woodley i penso que estaria molt bé.

Estàs escrivint una altra novel·la?

Sí, i canvio totalment de temes: ni flors, ni nens abandonats, res d'això. Penso que trigaré tres anys, tot i que ja n'he escrit la meitat. Treballo molt, i entre l'oenagé, ocupar-me dels meus dos fills biològics, la Chela i el Miles, més el Tre'von i el Donovan, em queda poc temps. Però no puc explicar-te res. Si vols, parlem d'aquí un any.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT