Publicitat
Publicitat

PERIODISTA I CORRESPONSAL DE TV3 ALS EUA

I això és només el començament

Advertència Les agòniques negociacions pels pressupostos dels Estats Units per aquest any són tot un avís del que ens pot esperar a Europa si sota la inevitable disciplina pressupostària s'aprofita per desmantellar un estat del benestar aconseguit entre dretes i esquerres fa mig segle, quan les persones encara no havien estat desplaçades del centre de la política pels mercats financers

Li diuen "No drama Obama", però el president i els congressistes van posar a prova la veracitat del joc de paraules ahir a la matinada, quan els rellotges de les televisions ja es quedaven sense minuts en un compte enrere fins a la mitjanit i el país sencer contemplava entre l'angoixa i la ràbia com l'estaven portant al precipici. Si abans de les dotze no hi havia acord sobre els pressupostos federals del 2011, l'administració es convertiria en carabassa.

Les últimes 24 hores van convertir-se en un thriller canònic: guerra de nervis, acusacions mútues, funcionaris plegant divendres a les cinc sense saber si haurien de tornar dilluns, tuits de Sarah Palin des d'Alaska cridant els republicans a no rendir-se, supens al vespre i final feliç d'última hora, literalment: a les onze de la nit, el president i l' speaker anunciaven al país el gaudium magnum : demòcrates i republicans havien arribat a l'acord.

L'acord consistia a reduir la despesa en 38.5000 milions de dòlars menys que l'any anterior. Era un final feliç? No, esclar. Molta gent patirà aquesta retallada. Això ens porta a una primera constatació: la capacitat de la maquinària presidencial per convertir una mala notícia en una de bona. "Tinc el plaer d'anunciar", va arrencar Obama amb un gran somriure, que l'heroi havia arribat a temps de salvar la noia. I a continuació, i com aquell que presumeix d'un rècord, el preu de l'acord: la retallada anual més gran de la història. I molta vaselina: jo no ho hauria fet si haguéssim tingut unes circumstàncies més bones, la retallada d'avui és una inversió per a demà, visca les tropes, a les que no haurem d'obligar a fer la guerra sense cobrar.

Segona constatació. De com, de vegades, la política sembla enemiga de la democràcia. L' speaker republicà John Boehner va haver d'escapolir-se d'un intent de segrest des de les seves pròpies files. Els nous congressistes del Tea Party van voler guanyar dues batalles alhora: l'econòmica, o sigui, la de l'aprimament de l'estat, i l'electoralista, amb la supressió de programes com ara la planificació de la paternitat. Eren xocolates del lloro però de gran rendiment entre els seus votants. " Smoke and mirrors ", n'havia dit el president a mitja setmana.

A causa d'aquest intent, tot un país va ser portat fins al precipici. A la CNN ja entrevistaven dones de militars que no podrien anar al supermercat si no rebien el xec de la paga. Me'n vaig recordar dels eurodiputats de classe bussines : no saben, alguns polítics, en quin món hem anat a viure des de la crisi del 2008? El congressista per Nova York Anthony Weiner reconeixia que no era just que ells continuessin cobrant i els funcionaris, no.

Una retallada inevitable

Tercera constatació. Els Estats Units deuen més de 14 bilions de dòlars. Es tra molts menys diners si Bush no hagués anat a la guerra de l'Iraq i hagués decretat una reducció d'impostos als que més guanyen que encara dura, i si Obama no hagués rescatat el sistema financer i no hagués llençat un pla d'estímul. Però són 14 bilions, i ara el deute ja és una hipoteca per a la pròxima generació. La retallada era inevitable.

I quarta constatació: el pitjor encara ha d'arribar i vindrà a la tardor, als pressupostos del 2012. Anotin aquesta nom: Paul Ryan, congressista per Wisconsin, president del Comitè de Pressupostos de la Cambra de Representants. És l'autor del projecte de pressupost republicà titulat "Camí a la prosperitat", que és molt més que un intent de mantenir la disciplina en la despesa, i toca el nervi de l'estat del benestar, amb el desmantellament i privatització parcials del Medicare dels jubilats i el Medicaid dels pobres. Kennedy deia allò de "No preguntis què pot fer el teu país per tu…" I en aquest segle XXI podria afegir: "…perquè amb aquest pressupostos, no podrà fer-te gran cosa".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT