Publicitat
Publicitat

Els altres catalans també som nosaltres (i viceversa)

L'any 1932 el periodista Carles Sentís va viatjar fins a Múrcia per fer el camí de tornada a Barcelona en un autobús carregat d'emigrants, que va batejar amb el nom de Transmiserià . Vuitanta anys després de la sèrie de reportatges que serien publicats al setmanari Mirador , aquells nouvinguts han deixat de ser observats com a part exògena de la societat i s'han convertit en una peça estructural de la construcció de la nostra realitat.

Un dels punts d'inflexió en aquest procés va ser l'any 1964, quan es va publicar l'assaig Els altres catalans , de Francesc Candel. A partir d'entrevistes amb immigrants andalusos, murcians, extremenys i gallecs, Candel va perfilar la població de barris barcelonins com els de Can Tunis, el Verdum i la Trinitat. "La contribució decidida d'uns immigrants que han tingut l'oportunitat de deixar-ho de ser, i que s'han incorporat a la societat catalana amb totes les conseqüències", va ser un dels arguments principals de l'obra de Candel, que va créixer amb títols com Els altres catalans del segle XXI i Primera història, primera memòria .

Durant els últims anys llibres com Una màquina d'espavilar ocells de nit , de Jordi Lara (Edicions de 1984, 2008), o Els castellans , de Jordi Puntí (L'Avenç, 2010), demostren que la simbiosi cultural és enriquidora i creativament interessant. Lara emprenia un viatge a Andalusia per retrobar el poble on va néixer el seu pare i al mateix temps retre homenatge a Pep Ventura, músic de cobla que va perfeccionar i popularitzar la tenora. En el cas de Puntí, a partir del solar que dividia dos barris de Manlleu durant la dècada dels 70 -el dels catalans i el dels castellans -, acaba apel·lant a la construcció d'un mateix per evitar identificacions col·lectives reduccionistes "que sempre amaguen la por al desconegut".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT