PeriodistaEl dia que la secretària d'estat nord-americana, Hillary Clinton, va viatjar al Iemen per visitar el president Sàleh, en feia només quatre que el venedor ambulant tunisià Mohammed Bouzzizi havia mort en un llit d'hospital després d'immolar-se com un acte de protesta per la vida humiliant i miserable que li tocava viure. Era el 4 de gener i el país va esclatar amb un clam irrefrenable de llibertat, treball i democràcia.
El dia 11 d'aquell mateix mes, quan la protesta tunisiana escalfava el que s'ha volgut anomenar Primavera Àrab (tot i que, ben mirat, va començar en ple hivern), la senyora Clinton devia pensar que no hi havia raons prou sòlides per modificar els propòsits que la feien viatjar a "un dels països més perillosos del món" -segons els periodistes que l'acompanyaven- i que el president Sàleh era, encara, el millor aliat possible dels EUA. Evidentment, el que realment preocupava Clinton era el terrorisme d'Al-Qaida. I si bé enmig dels discursos es van dir algunes paraules protocol·làries sobre la necessitat de fer reformes polítiques i econòmiques al país, ningú hi va parar més atenció.
Però no van passar ni dues setmanes i el Iemen va seguir els passos de Tunísia, i la revolta popular va apoderar-se del carrer per reclamar un canvi de règim i la dimissió del president. L'ARA va destacar aleshores el fet esperançador que els iemenites es manifestessin amb roses a les mans i haguessin deixat els fusells Kalàixnikov a casa. Tenint en compte l'estructura tribal del país i la quantitat d'armes de què disposen els particulars -es calcula que hi ha tres Kalàixnikov per persona-, el fet que la protesta fos pacífica indicava que no es tractava d'un conflicte més dels que han assolat el país durant les darreres dècades.
A les protestes, ni es parlava de les guerres entre el nord i el sud -l'última guerra civil, l'any 1994, va deixar una gran destrucció i més de 8.000 morts-, ni es feia cap menció de la revolta secessionista dels houthis -xiïtes- al nord del país, ni d'Al-Qaida, ni de les revoltes del sud. Aquelles protestes clamaven contra la pobresa i a favor de la democràcia i la llibertat.
Però Sàleh no ho va voler escoltar. Se sentia prou protegit pels amics occidentals per creure's imprescindible. Mentrestant, la violència tribal i la lluita pel poder van començar a canviar les flors per la pólvora.
La pregunta important
Si Sàleh no torna a Sanà, la pregunta és si les protestes hauran servit per modificar la vida dels iemenites i per avançar en la sobirania i la lluita contra la pobresa; i si l'arbitratge internacional sabrà conjugar els seus interessos amb la democràcia. Si és així, caldrà veure com ens ho farem per trobar un nou "president amic" en un país on gairebé tot el que hi passa s'ignora, excepte que fins ara Sàleh s'ocupava de fer la guerra bruta de portes endins. Es fa difícil pensar que la senyora Clinton pugui tornar aviat al Iemen.
