Publicitat
Publicitat

10 ANYS D'INCERTESA

El mapa del món ha canviat. Mentre els EUA feien la guerra i menystenien l'ONU, la Xina es convertia en el nou poder global

La guerra esgota el poder dels Estats Units i ja no manen tant

"Els Estats Units estan en declivi i s'afronten amb temor a la perspectiva de la seva decadència final", advertia aquest estiu la revista de l'Acadèmia Americana de Ciències Polítiques, que considera "evident" la pèrdua del poder hegemònic dels EUA al món. Ha passat molt de temps des que, després del 1945, els Estats Units van emergir de la II Guerra Mundial en una posició de poder sense precedents. I malgrat que la desintegració de la Unió Soviètica va alimentar la retòrica triomfalista, nous actors mundials, com la Xina i l'Índia, ja començaven a fer-li ombra abans de l'11 de setembre del 2001.

Els atemptats de Nova York van ser un punt i apart. Els Estats Units es van veure fràgils i vulnerables i durant els anys posteriors als atacs van caure en "una posició de neoimperialisme" que el professor de la Universitat de Georgetown John Ikenberry defineix com l'obsessió dels Estats Units per marcar estàndards, determinar amenaces, fer ús de la força i imposar la seva justícia.

Aquesta actitud li ha costat un preu molt alt, i després d'haver-se embarcat en dues guerres i d'haver vist com la crisi de les hipoteques porqueria als Estats Units es convertia, el 2007, en el desencadenant d'una crisi financera global, el país està avui qüestionat en la política i en l'economia. El cop d'efecte final d'aquesta fragilitat va arribar aquest agost, quan l'agència de qualificació Standard & Poor's va rebaixar la nota del deute dels Estats Units. Mai abans, ni en els pitjors moments de la crisi, cap agència de qualificació s'havia atrevit a degradar la nota màxima dels EUA.

Mentre que els Estats Units han passat la dècada immersos en dues guerres que han arruïnat la seva imatge al món àrab i han buidat les arques públiques, la Xina no ha deixat d'avançar fins a consolidar-se com el nou actor global. El país asiàtic és qui ha comprat la major part del deute dels Estats Units i és el principal creditor mundial.

De Bush a Obama

L'11-S i la guerra contra el terror van marcar la presidència de George W. Bush. El republicà va dilapidar la unitat del país en els anys posteriors als atacs i les seves polítiques van sagnar l'economia. En el moment de més desgast, Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, el 2008, amb promeses de canvi. Les expectatives eren molt altes i no ha pogut amb tot. Encara hi ha tropes a l'Afganistan i a l'Iraq, i ha estat incapaç de complir la promesa de tancar Guantánamo. L'assassinat de Bin Laden va fer remuntar momentàniament la popularitat d'un Obama fins ara incapaç de recuperar l'orgull del país i de demostrar als electors que el somni americà continua viu. S'hi juga la reelecció.


La Xina i les economies emergents demanen pas

Poc després que Al-Qaida agredís Amèrica en carn pròpia, George W. Bush, que presidia aleshores els Estats Units, va confessar al dirigent xinès Hu Jintao com li feia perdre la son, de nit, la preocupació per si els EUA tornaven a patir un atac terrorista. La rèplica de Hu Jintao il·lustra un dels grans sotracs geopolítics i econòmics que ens ha deixat la dècada: el que inquietava, en canvi, al xinès era crear 25 milions de llocs de treball cada any. La Xina, amb una economia escalfada que ha crescut per sobre del 9% fins i tot en aquesta crisi anòmala, i que avui és el primer creditor dels EUA, encarna l'emergència dels nous poders al món. Barack Obama ha reconegut que el vincle entre els EUA i la Xina "redefinirà el segle XXI".

Els BRIC

El 2009 va passar una cosa increïble. A la ciutat russa de Jekaterinburg es van reunir per primer cop a la història els dirigents del Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina -batejats com a BRIC per un economista de Goldman Sachs-. Veien la necessitat d'un nou ordre mundial multipolar. Aquests països han contribuït gairebé en un terç al creixement mundial de la dècada i, segons l'Egmont Institute, en 10 anys més poden suposar la meitat del PIB global. I exigeixen la seva quota de poder a les instàncies internacionals. La successió de Dominique Strauss-Kahn al Fons Monetari Internacional (FMI) ha provat com Europa i els EUA es resisteixen a cedir terreny.


I ara de què serveixen les Nacions Unides i l'OTAN?

En la seva particular guerra contra el terror, el president dels EUA George Bush va posar en el punt de mira dos països: l'Afganistan i l'Iraq. En el primer cas, el derrocament del règim dels talibans es va fer amb el suport de l'ONU a través d'una resolució del Consell de Seguretat. El món a l'una, tothom hi va estar d'acord. En el segon cas, la història va ser tota una altra.

Obstinats amb la presència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq -que mai no van aparèixer-, George Bush i la seva cort volien convèncer el món de la necessitat d'envair l'Iraq i fer caure el règim de Saddam Hussein. Van intentar obtenir de nou el suport del món a través de l'ONU, però aquest cop no se'n van sortir.

Europa es va trencar en dos. El Regne Unit de Tony Blair es va situar, incondicionalment, al costat dels EUA. Com també ho va fer l'Espanya de José María Aznar. I allà va quedar la famosa foto de les Açores. A l'altra banda va funcionar l'eix francoalemany i tant el president francès Jacques Chirac com el canceller alemany Gerhard Schroeder es van oposar a la invasió de l'Iraq i van bloquejar qualsevol intent de participació multinacional en l'operació.

Els Estats Units van envair l'Iraq unilateralment. L'ONU va patir una doble crisi d'autoritat i de credibilitat com a punt de trobada dels governs del món. I l'OTAN va obrir un llarg període de letargia. No ha estat fins ara, amb la intervenció a Líbia -aquest cop sí, amb el suport de l'ONU i l'operatiu de l'OTAN-, que s'han curat del tot aquelles velles ferides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT