Publicitat
Publicitat

El conseller de Salut, exsindicalista i fill de llibreter republicà, té el repte més difícil

El col·leccionista de claus, culleretes i queixes

El conseller de la bata blanca no només col·lecciona queixes des que va anunciar retallades a la sanitat pública. També és col·leccionista de culleretes de línies aèries, de claus d'hotel, de tasses de cafè amb la seva marca i de xapes de cava. A més, a cada lloc on viatja té el costum de comprar el dibuix d'un artista de carrer. Es va cansar de tant viatjar durant l'etapa que va fer de gestor i consultor sanitari però ara que les protestes del col·lectiu mèdic no li donen treva, fins i tot ho troba a faltar.

Sempre que pot, però, es refugia a Cubelles, el lloc d'estiueig de la família, on conserva els amics d'adolescència. Tant la dona -infermera- com els seus tres fills són aficionats a la vela però ell s'ho mira des de terra ferma. S'estima més fer de guaita que de mariner. Potser per això fa temps que va canviar l'ofici de metge pel de gestor. La vocació mèdica no li va arribar fins als 17 anys quan un amic es va fracturar el turmell en un accident. Allò li va despertar l'interès per la traumatologia, disciplina en què es va especialitzar. Sap el que és treballar en el territori. Va formar part del jove equip de metges que als anys 80, sota la direcció de Montserrat Tura, va aixecar el nou Hospital de Palamós dotant-lo d'especialitats de primera línia. Va ajudar a construir un model de proximitat que ara se l'acusa de voler desmantellar. A Palamós encara el recorden -"amb més cabell"- com un metge "alegre, afable i molt parlador". Aquesta capacitat de diàleg és la que ara li reclamen els sindicats.

Conseller sindicalista

Ha estat al capdavant de la patronal del sector -on va començar com a becari-, defensor del copagament a la sanitat i de la col·laboració publicoprivada però pocs li coneixen el passat sindicalista. Durant la seva època d'estudiant es va afiliar a la UGT, on va militar fins el 1990 i on va treballar en temes de salut laboral. Aquest flirteig amb les esquerres li ve del seu pare. El menys polític dels consellers catalans va créixer en un ambient polititzat. El seu pare, fill d'una família benestant de Sòria, era el candidat a l'alcaldia de la seva ciutat pel Frente Popular . Represaliat pel franquisme, es va traslladar a Barcelona, on va conèixer la seva esposa i va néixer el seu únic fill. Boi Ruiz va créixer a l'Eixample envoltat de llibres i converses sobre política. El pare és qui també el va introduir en el catalanisme. El Boi Ruiz adolescent passava les vacances ajudant el seu pare a la llibreria familiar i després a l'editorial Montaner i Simon, on coincidiria amb Pere Calders i Jesús Moncada.

Ruiz era un autèntic desconegut pel gran públic fins que el president Mas el va anar a buscar a la patronal privada per reformular l'actual model de salut. "Hem vingut a salvar el sistema", va dir un dia que va perdre els estreps. Sap que li ha tocat un paper difícil però ho viu amb resignació. I això que algunes crítiques vénen de gent amb qui ha treballat colze a colze. S'ho pren com una partida d'escacs en què cadascú juga el seu rol.

La seva "mare" professional, la directiva Esperança Martí, creu que està pagant el peatge de no ser un polític de raça. Però ell defensa que fora del Govern ja feia política. "Racional i rigorós" i amb un punt de workaholic -allà on sigui aprofita per llegir un informe- Ruiz estava avesat a negociar però lluny del focus mediàtic i no entén que ara se li qüestionin dades empíriques amb arguments ideològics. Està acostumat a convèncer per la via intel·lectual i s'oblida que en política es guanya amb emocions. Potser ha arribat l'hora de deixar terra ferma i fer-se d'una vegada a la mar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT