Publicitat
Publicitat

Anàlisi

Una consigna universal a Tunísia: "Pau i llibertat!"

Les llegendes urbanes són molt antigues. Lluís XVI estava fent no res de particular al seu palau del Louvre a París, quan del carrer li arriba un enrenou tan creixent com amenaçador. Diu amb un to desimbolt: "¿Què passa? Una revolta?" El seu secretari li respon: "No, Sire, no és una revolta, és la revolució". Així es devia sentir el fins aleshores president de Tunísia Ben Ali el dia 14 de gener, abans que a les 18.30 h el seu avió s'enlairés cap al "país de mai tornaràs".

A l'espera que un mínim de perspectiva històrica ens doni més claus explicatives, el cas de Tunísia és alliçonador, i no només per a Ben Ali. Es tracta d'una revolta, en el sentit més social, espontània, reivindicativa, i resumible en un crit que ha mogut tantes revoltes al llarg dels segles: "Pa i llibertat!" Primer, el règim mira de guanyar temps traient la policia al carrer i fent propostes tan desesperades com "en temps de descompte" (un dia el dictador promet eleccions i diu que no es presentarà; i l'endemà fuig del país).

Acte segon, buit de poder, l'exèrcit surt al carrer, imposa un cert ordre, permet que les institucions compleixin la seva funció anunciant un govern d'unitat nacional i eleccions. Pel que veiem, la gent del carrer fa una clara distinció entre la policia i l'exèrcit, que és aplaudit.

Queden en mal lloc sobretot França i de retruc la Unió Europea, els Estats Units i aquells que han estat massa amables amb Ben Ali. La Lliga Àrab mira cap on pot, no fos cas. I, per cert, qui més ha quedat fora de joc son Bin Laden i Al-Qaida. No hem assistit a altra cosa que a una vella, tradicional i esperançadora revolta social, allò que de fa segles de cop i volta la voluntat col·lectiva decideix fer.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT