Una febre constructora a Gaza amaga la misèria pel bloqueig d'Israel
The New York Times / GazaDos hotels de luxe obren a Gaza aquest mes. Milers de cotxes nous inunden els carrers. Un segon centre comercial -amb escales mecàniques importades d'Israel- obrirà aviat. Centenars d'habitatges i una vintena d'escoles s'estan construint. Mentre diversos activistes propalestins es preparen per a una nova flotilla que ha de servir per cridar l'atenció internacional sobre Gaza i fer pressió a Israel, aquest enclavament palestí assetjat està vivint el seu primer període real de creixement econòmic d'ençà que va començar el bloqueig israelià el 2007.
"Les coses estan millor que fa un any", assegura Jamal al-Khodary, dirigent de la Universitat Islàmica, que ha liderat el Comitè Popular de Gaza contra el setge. "El bloqueig sobre els béns s'ha acabat ara en un 60% o 70%", conclou. Ala al-Rafati, ministre d'Economia de Hamàs, que governa Gaza, xifra en prop de 1.000 les fàbriques que operen allà, i estima la desocupació en un 25% després d'una forta caiguda el primer trimestre.
¿Són aquestes les notícies que vénen de Gaza a mitjans del 2011? Sí, però també aquestes: milers de cases que van ser destruïdes en els atacs israelians ara fa dos anys i mig no han estat reconstruïdes. Els hospitals cancel·len operacions per falta de subministraments. L'electricitat segueix sent irregular. L'obertura tan publicitada de la frontera amb Egipte s'ha demostrat que és un fracàs. I el nombre de residents que viuen amb menys d'1,13 euros al dia s'ha triplicat en quatre anys.
Gaza mai ha estat un dels llocs més pobres del món. Està a prop de la mitjana en alfabetització i la mortalitat infantil és relativament baixa. El govern israelià utilitza aquestes dades per descriure la bondat de la política de bloqueig a Gaza: no hi ha necessitat de cap flotilla humanitària. Els crítics amb Israel diuen que el fet que les condicions a Gaza siguin tan bones només fa més tràgic -i solucionable- el setge.
Ciment a través dels túnels
L'últim any, Israel ha permès l'entrada de gairebé tot a Gaza, però res de ciment, acer i altres materials de construcció perquè temen que Hamàs ho faci servir per fer búnquers i bombes. Calen habitatges, escoles, pavimentar els carrers... però no es permet l'accés d'aquests materials.
Per això en els últims mesos, els túnels sota la frontera amb Egipte, per on entraven productes de primera necessitat, es dediquen ara gairebé només al contraban de materials de construcció. Sacs de ciment i munts de grava, d'origen turc i comprats legalment a Egipte, s'introdueixen dia i nit fins a un total de 3.000 tones al dia.
Des del derrocament del president Mubàrak, les autoritats de seguretat egípcies no aturen els contrabandistes. "Mubàrak ens estava matant", diu Mahmud Mohammad, un obrer que construeix un nou restaurant. "L'any passat érem a casa. Ara tenim tres projectes en marxa", diu.
Però aquesta prosperitat arriba a una part molt petita de la població de Gaza, i centrar-se en ells distorsiona un panorama més ampli i ombrívol. Samahan Sàleh és un estudiant de medicina de 21 anys que viu al camp de refugiats de Jabalia. El seu pare, un electricista, està afegint un segon pis a casa seva amb el material que arriba pels túnels. Sàleh tindrà la seva pròpia habitació, per primer cop a la vida, però analitza la sort que ha tingut en el seu context: "Per a la gran majoria a Gaza les coses no milloren -diu-. La majoria de la gent estan oblidats".
