Publicitat
Publicitat

ELS PRIMERS DEU ANYS DE MONEDA COMUNA

La dècada dels alts i baixos de l'euro

Aquesta ha estat la dècada de la fragilitat. Europa i el món han topat de cara amb una nova realitat econòmica, política i geoestratègica que ha sacsejat els fonaments d'un sistema que tothom vol repensar.

Toca redibuixar l'escenari de relacions globals però ningú no té una alternativa clara. L'euro, i la seva evolució, ha estat la imatge més gràfica d'aquests deu anys d'expansió econòmica i sotragada financera. El vell somni europeu d'una moneda única s'havia fet realitat l'1 de gener de 1999 amb 11 països capdavanters que apostaven per una Unió que la crisi ha demostrat més monetària que no pas econòmica. Després d'un debut complicat als mercats de divises, l'euro es va consolidar com a moneda refugi i garantia d'estabilitat a l'inici de les turbulències financeres. La nova moneda va coincidir amb l'extensió de tipus d'interès extremadament baixos i un excés de crèdit que va inflar la bombolla dels nous rics d'una Unió que va fer creure a països com Irlanda, Grècia o Espanya que el seu creixement no tenia fi. El món semblava haver oblidat que l'any 1995 Alan Greenspan ja havia alertat contra l'"exuberància irracional" dels mercats. No va ser fins a l'agost del 2007, amb l'enfonsament de Wall Street, que el pànic global es va imposar. La crisi es va estendre arreu de manera desigual mentre canviava de nom i d'objectius: financera, econòmica, del deute sobirà.

Avui l'euro està contra les cordes, amb la seva supervivència amenaçada i l'economia d'alguns dels seus membres exposada als capricis dels mercats financers. La caiguda de les borses i el seu contagi mundial ens van fer despertar en una nova realitat interconnectada a nivell global, però el món ja havia començat a canviar molt abans del daltabaix financer. El segle XXI va néixer l'11 de setembre del 2001.

Canvi de paradigma
Aquell 11-S va canviar l'ordre mundial, les aliances i el rostre de l'enemic. La vulnerabilitat televisada de la primera potència mundial va obrir una nova pàgina en la història del món. Els falcons i l'unilateralisme es van imposar a l'administració nord-americana i la dècada va començar amb dues guerres, a l'Iraq i l'Afganistan, que encara continuen sagnant. La nova guerra contra el terror ha reescrit les llibertats individuals al món occidental, ha dibuixat noves amenaces, i ha deixat fora de joc les Nacions Unides, que encara han de definir el seu nou rol global. La guerra de l'Iraq va partir pel mig una Unió Europea que acabava de firmar una reunificació històrica, que enterrava definitivament la frontera traçada pel teló d'acer. Aquesta ha estat la dècada de la gran ampliació de la UE. Una Unió de 15 a 27 estats, que s'estén fins a les portes del vell enemic. Una nova Unió Europea d'abast gairebé continental que busca també un nou acostament a Rússia. També ha estat una dècada marcada pels fracassos interns d'una UE que no troba la manera de governar-se eficaçment amb 27 governs asseguts al voltant d'una taula.

De Mart i de Venus
El final de la dècada ha refet tímidament les relacions transatlàntiques entre dues potències amb interessos menys contraposats del que apuntava l'historiador Robert Kagan el 2002. Parafrasejant un dels grans èxits d'aquesta dècada, els llibres d'autoajuda, Robert Kagan defensava que en aquest nou ordre mundial "els nord-americans vénen de Mart i els europeus de Venus". Aquell món esquerdat dels principis de la dècada ha recuperat avui el multilateralisme.

Nous actors dels països emergents desafien les potències clàssiques que malden per defensar el seu poder econòmic i polític enmig d'un tauler de joc multipolar on tots els continents han aconseguit un espai propi que ara lluiten per consolidar i engrandir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT