Publicitat
Publicitat

TÀPIES MORT D'UN GENI

De les escombraries a la tristesa matèrica

L'Antoni Tàpies sempre féu la seva obra per una motivació o per una altra. De ben jove, quan encara era estudiant, fou un matèric d'escombraries per la ràbia que experimentava en adonar-se al seu entorn que tot era mentida, que no podia dir, ni a casa, el que creia que era la veritat i, ben cert, a casa li deien que el que li feien callar molt menys ho havia de dir al carrer: era perillós per a la família.

Després, se sentí revolucionari i cregué que aquella lluita per la veritat havia d'anar acompanyada per una intenció social: aquesta fou, més o menys, la seva etapa de Dau al Set, en la qual vam coincidir. Després vindria l'enamorament de l'amor, d'una persona altra que un mateix perquè t'acompanyi per la vida. Aleshores féu uns quadres molt espirituals però en el fons tristos, llòbrecs, perquè no podia concebre que les realitats anessin separades per la vida.

Encara després d'aquesta experiència plàstica, es llançà vers l'informalisme; les obres de finals del cinquanta i fins als setanta són d'una contundència gestual i matèrica total, són petits signes al·lusius que es convertien en armes per lluitar contra les injustícies que hi havia pel món. I de tantes que encara hi ha.

Però després s'adonà que potser havia marrat la jugada i que, també potser, si vetllava només per la seva sensibilitat -l'orientalisme l'acompanyava en aquesta intenció- ja n'hi havia prou. I la seva obra matèrica darrera ja denota aquesta tristesa davant l'existència.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT