Publicitat
Publicitat

EL MODEL TERRITORIAL

Ferran Mascarell:

"Qui ha fracassat és Espanya, no Catalunya"

Federalisme "El problema és Madrid, el nucli dur de l'administració i les grans empreses" Estatisme "Necessitem un estat propi, que pot ser compartit o no, però en tot cas en igualtat de condicions"

Ferran Mascarell no traspua cap incomoditat per haver passat del PSC a un govern de CiU en un tancar i obrir d'ulls. A Catalanisme deucentista. A la recerca d'un Estat eficient , Mascarell ha recopilat els articles publicats des que es va apartar de la política activa, el 2007, fins poc abans de reingressar-hi, a finals del 2010, i en els quals ha anat perfilat un nou paradigma del catalanisme, que vol ser una síntesi de federalisme, sobiranisme i independentisme. Tots ells poden confluir, pensa el conseller de Cultura, en una pregunta comuna: quin Estat necessita Catalunya?

Ha aprofitat un parèntesi en la seva carrera política per evolucionar ideològicament?

El que he fet és passar d'una política pràctica a una política reflexiva. La virtut d'aquest llibre és que està escrit contra la conjuntura. Tinc clar que el país que estem deixant no funciona. I, per tant, ens toca fer un petit reset .

Ha canviat Ferran Mascarell?

Jo em considerava socialdemòcrata i catalanista, i en això no he canviat, si de cas m'he actualitzat. Tot canvia quan em proposen formar part del Govern. I aquí em dic: si les persones que han guanyat les eleccions et demanen ser-hi, has de renunciar-hi o has de jugar-hi? Crec que estem en un moment de dificultat i el Govern ha de sintetitzar tots els que puguem aportar coses. No és el mateix prendre aquesta decisió en un moment de crisi econòmica, crisi política i de relació amb Espanya, que en una situació òptima, on el joc entre la dreta i l'esquerra sigui nítid.

Quin és el seu diagnòstic sobre la situació del PSC?

El PSC no sortirà de la situació de dificultat actual fins que no s'autoexpliqui per què ha perdut mig milió de vots en set anys, i per què la idea de treure Maragall i posar un dirigent vinculat a la tradició obrerista i de l'altra ànima no ha comportat la victòria final.

El tema del grup propi és recurrent...

Jo els deia: això és Valentí Almirall el 1880. Ell ja afirmava que si els partits catalans no tenien autonomia respecte a Madrid no ens en sortiríem, i això és el grup parlamentari propi. No podem estar discutint el mateix 130 anys després!

Dius que l'esquerra no ha entès bé el concepte d'identitat.

Al darrere del concepte d'identitat sempre hi ha un interès comunitari. ¿Si en els últims 25 anys l'Estat hagués actuat de manera diferent amb Catalunya, pel que fa a la llengua o la fiscalitat, estaríem discutint el que estem discutint? No, seria molt diferent.

Vostè diu que el catalanisme ha de deixar de pensar en la nació i centrar-se en l'estat.

El catalanisme ha estat culturalista, cívic i nacional, però no ha sigut mai estatalista. En 200 anys els catalans no hem tingut mai una relació còmoda amb l'Estat. Hem parlat en termes de separatisme o independentisme, però sense configurar un model d'estat que fos atractiu per a la gent. Quan parlo d'estatisme, vull dir tenir un estat propi, que tal vegada serà compartit, però en tot cas en igualtat de condicions.

Això és independentisme?

El problema és que formulem els conceptes de federalisme, sobiranisme i independentisme en abstracte. I aquests tres conceptes només es poden trobar en un punt, i és quin estat volem.

La unitat catalana és un altre mite que critica.

L'única manera que la unitat catalana tingui algun sentit és entendre que al darrere hi ha la construcció d'un model d'estat diferent.

Però som a temps de reformular Espanya?

El problema no és Espanya, és Madrid, és l'Estat. El nucli dur del problema és l'administració central i les grans institucions de l'Estat, els funcionaris dels partits polítics, de les grans empreses privatitzades i dels grans mitjans de comunicació. Es pensen que l'Estat és seu.

Vostè també viu aquest problema com un fracàs íntim, a l'estil de Jordi Pujol?

No. La meva sensació és que Espanya ha fracassat. Nosaltres vam apostar per una Espanya plural, i el fracàs en tot cas és d'ells. Espanya no sap convertir la realitat catalana en una part de si mateixa. S'ha democratitzat i s'ha modernitzat, però a costa de seguir negant el dret a la diferència. Nosaltres potser hem badat una mica, però hem jugat honestament.

I ara què?

A l'Estat espanyol només se'l pot convèncer d'una manera: amb majories àmplies de catalans. El pas necessari és passar de la pedagogia al respecte. I el respecte només te'l guanyes de dues maneres: sent seriós i tenint una gran majoria al darrere. Jo ja li vaig dir al Pasqual: no és pedagogia, és respecte! S'ha perdut el respecte a Catalunya.

I què va dir ell?

Que sí, que tenia raó. Ell va jugar de bona fe amb l'Estatut.

Veus el perill d'una Santa Aliança entre les oligarquies d'allà i d'aquí perquè això no surti de mare?

Les aliances entre els de dalt són pròpies d'un estat que ja no existeix, ara són molt més populars. Li va passar a Cambó. La societat catalana ja és prou madura per no caure en això.

Els contraris a la independència diuen que comportaria un conflicte.

Si la ruptura té a veure amb l'interès, amb tot allò que representa una vida millor, no. Si la ruptura és purament simbòlica, ideològica, aleshores sí. Però no serà així.

Te l'has imaginat aquest moment?

És que jo crec que no serà un moment, en el sentit dels tres diputats asseguts al pati del Parlament, això no va així. Això serà una pugna que durarà el temps que hagi de durar fins que tots estiguem còmodes.

Però ells no conceben Espanya sense Catalunya.

El matís és que ells conceben una Catalunya que no és com és realment. No veuen que una Espanya amb una Catalunya còmoda seria una Espanya estupenda.

I sense Catalunya?

Seria una Espanya bastant més pobra. Però és un problema d'Espanya, no de Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT