PolitòlegEls partits polítics treballen per a tres objectius que, tot i que sovint es confonguin, són diferents: el primer és treure el màxim nombre de vots possible, el segon és governar i el tercer és ideològic, i es concreta en tirar endavant determinades polítiques. De fet, bona part dels problemes que afronten els partits deriven de contradiccions entre aquests tres objectius. De vegades, per poder governar, cal prendre decisions que poden resultar perjudicials electoralment. El cas d'Esquerra Republicana és paradigmàtic. D'altres, cal triar entre mantenir intacta la pròpia identitat ideològica o adaptar-la a posicions més majoritàries entre l'electorat. Podem recordar, per exemple, el famós viatge al centre del Partit Popular, o la transformació del partit laborista pilotada per Tony Blair. I, encara, ocupar el poder sovint implica renúncies ideològiques, sigui pel limitat marge d'actuació que sovint tenen els poders públics, sigui pels límits que imposen els socis de govern o les institucions internacionals, sigui per motius menys confessables. El cop de timó del govern Zapatero en matèria econòmica n'és un bon exemple.
Quan aquests objectius es contradiuen entre ells, els diversos components dels partits solen tenir prioritats diferents. En ocasions, per exemple, les elits poden apostar per prioritzar el creixement electoral o el manteniment de parcel·les de poder, mentre que la militància aposta amb més fermesa per conservar les essències ideològiques. Sovint, aquestes tensions es plantegen en termes de democràcia interna. A priori, que hi hagi més participació de les bases en els processos interns de presa de decisió dels partits sembla raonable, i inqüestionablement democràtic. Però aquestes demandes topen amb dos problemes. Per una banda, les elits dels partits tenen pocs incentius per atendre-les: avui els partits estan creixentment professionalitzats, el treball voluntari de la militància té un paper sovint secundari en les campanyes electorals i les quotes dels afiliats representen una part molt petita del pressupost dels partits. Però per una altra banda, no sempre és clar que aquesta sigui sempre l'opció més democràtica, sobretot en partits en què la base de militants és molt reduïda en proporció a l'electorat. A més, sabem positivament que el perfil dels militants, tant en l'àmbit ideològic com sociològic, tendeix a ser diferent del dels electors.
El dilema de la direcció
A qui han de respondre les decisions estratègiques dels partits? Els partits que estan massa pendents de la voluntat de la militància corren el risc d'oblidar quines són les preferències i demandes dels seus votants i, en ocasions, poden acabar tancant-se en dinàmiques autoreferencials i electoralment autodestructives. D'exemples n'hi ha a cabassos, per exemple entre els partits postcomunistes. Ara bé, hi ha qui fa servir, amb una bona dosi de cinisme, aquest argument per defensar partits verticals i tancats, en què les decisions estiguin en mans de reduïts nuclis de dirigents que, en teoria, tenen incentius més forts per ajustar-se a les demandes dels seus electors. Però des d'un punt de vista de millora de la qualitat democràtica, i atesa la centralitat que tenen els partits en el nostre sistema polític, el que sembla més raonable és, per una banda, tractar de repensar la figura del militant per obrir, diversificar i eixamplar la base dels partits. I, per una altra, crear mecanismes de participació de l'electorat -i no només de la militància estricta- en les decisions més rellevants.
