Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'ÀFRICA

El malson dels Ben Ali

Sidi Bou Saïd és un poblet situat sobre el golf de Tunísia que s'aixeca com una balconada, encaixat entre els penya-segats i una llarga platja blanca i sinuosa. Antigament, quan els cartaginesos lluitaven contra els romans, els seus vaixells salpaven d'aquest port abans d'endinsar-se a la Mediterrània.

Però no són els fets de la guerra o la conquesta el que va donar nom i caràcter a Sidi Bou Saïd, sinó l'ermità sufí Abou Saïd, que s'hi va retirar al segle XIII i va convertir l'indret en un lloc de culte, recolliment i peregrinació; un esperit que va voler conservar el baró Rodolphe d'Erlanger, pintor, músic i mecenes, quan s'hi va instal·lar en la segona meitat del segle XIX i va acabar atraient-hi la intel·lectualitat de l'època, entre els quals Flaubert, Lamartine i, més endavant, Paul Klee, Simone de Beauvoir i Michel Foucault.

Diuen les guies i corroboren els indígenes que el color blau de Tunísia, aquest to de cel llampant que ornamenta portes i finestres a tot el país, el va posar de moda el baró i la gent se'l va fer seu fins a convertir-lo en un senyal d'identitat nacional. Amb els anys, aquest poblet acostumat al recolliment i a l'expansió creativa de l'esperit i la sensualitat es va anar adaptant a la modernitat fins a convertir-se en un indret de moda, on el turisme de masses i la vida d'exhibir-se més que enraonar hi marca el dia i les hores.

La família de Ben Ali no s'ho podia perdre. El palau que hi va construir el 2002 per viure-hi ofereix una vista extraordinària sobre el golf. Ara està en venda i la història de la seva construcció és una bona paràbola de la megalomania del dictador i de la seva dona, Leila Ben Ali, un matrimoni que desconeixia els límits del poder absolut i la decència, un exemple prominent d'aquesta nova generació de dictadors horteres, que malgrat voler assentar la seva vida en un indret carregat d'espiritualitat només saben transmetre mal gust sense límits, una pasteta aigualida de valors incapaços d'agafar qualsevol forma sòlida més enllà de l'empatx (i, potser, l'angoixa, que no deixa de ser una forma postmoderna de remordiment).

Visito l'indret un dia assolellat. Davant la porta, vigila el palau l'antiga guàrdia presidencial, la mateixa que s'ocupava de la seguretat del dictador i la seva família. Una parella jove -ella investigadora, biòloga; ell enginyer- que porten dos nens petits agafats de la mà s'han aturat davant la porta del palau. "Els estàvem explicant als nostres fills que a la vida s'ha de fer el bé i que el mal no dura per sempre", ens explica l'home. "La família Ben Ali es va dedicar a robar a mans plenes, sense posar-se cap límit, apropiant-se de tot el que desitjava -continua la dona-. Eren tots una colla d'ignorants, d'una incultura supina, que ens tenien dominats pel terror".

La vida a palau

La construcció del palau va durar cinc anys, i hi van treballar més de 300 homes dia i nit. Per tal d'assentar la construcció als penya-segats s'hi van haver d'injectar tones de formigó, després d'expropiar manu militare els terrenys. Ho va fer l'exèrcit, a càrrec del pressupost de l'estat. No va ser l'únic ministeri a participar-hi. El d'Agricultura va replantar boscos i aixecar jardins, i el departament d'Higiene i Medi Ambient va canalitzar l'aigua i reciclar la terra.

A la banda de mar s'hi va fer una platja nova, amb una carretera privada que puja fins a la casa, i els veïns recorden com cada dia s'hi portaven amb camions grups de vells, contractats per 50 euros al mes perquè netegessin la sorra i els boscos. Al palau hi havia una clínica privada i per mantenir-lo obert hi treballaven, entre d'altres, cinc cuiners, setze encarregades d'habitació, sis planxadores, cinc infermeres, vuit xofers, vuit pintors i un noi de Bangla Desh que s'ocupava d'encendre el foc de la xixa que fumava el marit de la filla gran de Ben Ali.

No cal dir que a part dels hammam, les sales d'esports a cada habitació i altres instal·lacions hi havia una gran biblioteca sense llibres, només amb els lloms de cartró que simulaven col·leccions inexistents. El majordom de Ben Ali, que ha escrit un llibre explosiu sobre les vergonyes de la família, explica mil anècdotes significatives de la vida que allà s'hi feia. Relata com un dia una de les filles volia menjar un hot dog autèntic, i van demanar-lo a l'ambaixador (alemany, es dedueix), que el va fer venir amb avió i un dels xofers el va anar a buscar escoltat per cotxes de policia amb les sirenes posades. Dues hores i escaig després, la filla es podia cruspir a gust el hot dog . Així era la vida a palau.

El majordom, que té una història interessant perquè la seva família i ell mateix eren jardiners de la família del baró d'Erlanger, explica també el que podria ser un bon final per a aquest malson dels Ben Ali, si és que, com demanen els contes de bons i dolents, el final sempre és feliç. Diu que un dia, Ben Ali el va fer venir espantat: "Lotfi -li va dir-, he tingut un somni terrible. Corre a repartir diners als pobres. El marabú m'ha parlat i m'ha dit: «M'has desplaçat per fer el teu palau, jo t'enviaré més enllà del mar i moriràs en un país estranger»".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT