Publicitat
Publicitat

NEIX UN NOU ESTAT AFRICÀ

El govern del nord no vol més secessions i castiga el poble Nuba

El president del Sudan respon a la partició amb bombardejos

Fatima Ramadan, mare de sis fills, aterrida , fixa la mirada cap al cel. "Antonov!", crida. Les nenes llancen les pedres amb què estaven jugant. Els petits, que intueixen el perill, comencen a plorar. Unes dues dotzenes de persones agafen la canalla i corren muntanya amunt per refugiar-se en una cova. A dins és fosc i fa calor, i els ulls dels nens estan molt oberts i plens de por. "No m'agrada aquest lloc", diu Kaka, una nena de 10 anys. A ningú li agrada. Però milers de persones viuen així.

Mentre el 9 de juliol s'acosta, data en què està previst que el Sudan del Sud s'independitzi, el govern a Khartum s'afanya a fer miques qualsevol rastre dels rebels que quedin al territori. Les seves forces bombardegen sense treva des de fa setmanes les muntanyes Nuba amb avions russos Antonov i demanen que els milers de soldats que s'hi atrinxeren es desarmin i abandonin la insistència de reclamar més autonomia per a la gent nuba. Centenars de civils han mort, incloent-hi moltes criatures. Les bombes cauen sobre cabanes, grangers o nenes que van a buscar aigua, i les parteixen per la meitat amb els càntirs a les mans. Mentre la zona avança a poc a poc en el camí de quedar-se completament immersa en una guerra, les coves de Nuba són un refugi crucial.

Una dona arrecera un foc per cuinar en una escletxa de la paret de la muntanya per dissimular el fum. Les dones joves, al seu voltant, gronxen les cames sobre la cornisa mentre alleten. Els nens més grans juguen a un joc similar al de les bitlles, utilitzant pedres en aquest lloc tan precari. Els homes grans només seuen mirant al buit. Quan es fa fosc, quan sol acabar el combat, molts baixen de la muntanya. Molt pocs homes joves són amb ells.

Por d'una altra guerra

Si esclata una guerra, no serà una lluita fàcil. "Sigues dur! Sigues fort! Protegeix la teva terra!", criden legions d'homes joves -s'anomenen a ells mateixos guerrers de la llibertat - mentre marxen a través de la boirina de les valls, a l'albada, per afegir-se a les tropes rebels. No tenen armes, així que s'entrenen amb pals.

Habitualment, la terra és un codi d'identitat, i els nuba són la lluita per a una supervivència cultural. Les muntanyes són un lloc fronterer de creences tradicionals i de cristianisme (tot i que també hi ha musulmans nuba) al nord del Sudan. Els antropòlegs valoren la gent nuba pels seus cants, danses, tornejos de lluites i per la seva riquesa lingüística, amb gairebé una llengua per a cada muntanya. La seva terra és de les més fèrtils del Sudan.

Com que han estat subjugats per governants sudanesos àrabs generació rere generació, els nuba han estat al costat dels rebels del sud durant l'última meitat de la guerra entre el nord i el sud del país, a la dècada dels 80 i dels 90. El govern va respondre a aquesta aliança bombardejant les muntanyes, exterminant poblats i tancant centenars de milers de nuba en els anomenats camps pacífics, on molts van ser forçats a convertir-se a l'islam a punta de pistola. Llavors, la gent també es va refugiar a les coves.

El tractat de pau signat el 2004 feia una crida perquè els nuba tinguessin una veu pròpia per determinar quina autonomia volien tenir -un altre cop, protegint la seva cultura única com a prioritat-, però l'autonomia no va arribar mai. Ara, segons sembla, l'interès sobtat del govern del nord pels nuba va lligat a la independència del sud aquest dissabte. Potser Khartum sent que ha de llançar un missatge que confirmi que, malgrat que el sud se separi com a resultat de dècades d'esforç per a l'alliberament, no tolerarà cap altre moviment secessionista.

"Han perdut el sud del Sudan amb amargor, i ara projecten aquesta amargor sobre nosaltres", diu un home nuba anomenat Kuku. En algun lloc prop de Lewere, centenars, potser milers de persones, acampen en coves. Això és el que diuen alguns soldats. "Però no podem mostrar-t'ho", diu un home gran, simpàtic, però que es manté ferm. "És l'únic lloc que encara no ha estat bombardejat", continua. I afegeix: "L'últim que volem és que Al-Baixir el descobreixi".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT