Les paraules de José Mourinho van ressonar dimecres al Parlament Europeu com una lletania. "Per què? Jo vull saber per què? Per què?" L'entrenador del Reial Madrid es pot lamentar tant com vulgui pels seus fracassos esportius, però s'hauria de consolar ara que sabem que és font d'inspiració per als nostres eurodiputats. El líder del grup liberal europeu, el belga Guy Verhofstadt, va llançar les mateixes preguntes existencials a la cambra amb la mateixa cara de resignació que el míster portuguès.
Preguntava per què Europa està aplicant polítiques diferents amb les dictadures de Síria i Líbia, per què s'estan fent excepcions amb el règim de Damasc, per què no se sanciona el president Baixar al-Assad... Minuts abans, el Parlament, ple de gom a gom (és broma), havia adoptat un contundent acord polític (és broma) per sancionar tretze personalitats sirianes per la repressió. Les sancions no incloïen el president Al-Assad. Catherine Ashton, l'alta representant de Política Exterior de la UE, va assegurar que, si en les pròximes setmanes les coses no evolucionen positivament, aleshores sí: hi haurà sancions contra el president. No és broma, però si ho fos, seria macabra. Què espera, Lady Ashton? Quants civils han de morir al carrer i a les comissaries de Damasc? Quina ha de ser la cotització en sang de les sancions europees?
La diferència entre els "per què?" del simpàtic entrenador portuguès i els de l'incisiu diputat belga (agafeu la ironia?) és que Mourinho fa veure que no en sap les respostes i que Verhofstadt realment sembla que no les sàpiga. Santa innocència. No ens enganyem: Síria no és precisament un tità de la política internacional, ni és una potència econòmica, ni tan sols disposa d'un espai estratègic de primer ordre, però ha acabat convencent tothom que és una peça imprescindible per a l'estabilitat regional. Europa no vol incomodar el règim sirià per múltiples motius. És un bon aliat de l'Iran un país en eterna pugna amb Occident per les seves aspiracions nuclears, el nen més rebel de la classe al qual s'intenta convèncer que es porti bé a força de petites concessions.
Estabilitat a qualsevol preu
Europa i els EUA tampoc no volen irritar Síria perquè en la psique de la diplomàcia internacional s'hi ha instal·lat la idea que només el règim de Damasc pot evitar una altra guerra civil al Líban gràcies al seu comandament a distància: Hezbol·lah. Les milícies xiïtes, que van celebrar la primavera democràtica a Tunísia i a Egipte, diuen ara que la revolta siriana és una insurrecció dirigida per fanàtics salafistes conxorxats... atenció... amb el sionisme internacional. Agafa't fort amb la nova aliança: Al-Qaida i Israel.
La veritat és una altra. El cert és que a Israel, al contrari del que diu Hezbol·lah, no li agrada gens ni mica el que està passant a Síria i li preocupa seriosament que s'enfonsi la dictadura d'Al-Assad. Malgrat que els dos països encara estan formalment en guerra, sirians i israelians han aconseguit mantenir fronteres estables i això que l'Estat jueu ocupa els alts del Golan des del 1973. Tot i la retòrica antisionista de Síria, la veritat és que Al-Assad pare i Al-Assad fill només han mogut els tancs contra el seu propi poble. En opinió dels israelians, Síria s'ha comportat com un veí modèlic. L'estat hebreu no es refia del que vindrà després.
En definitiva, doncs, Occident no vol incomodar Síria per no amoïnar el gran aliat a la regió: Israel. A ningú li agrada el clan corrupte i criminal dels Al-Assad, però aporten a la regió un factor important: previsibilitat, que és la base de l'estabilitat. Per això els culers volem, en realitat, que Mourinho continuï al Reial Madrid: ho fa tot previsible.
