Publicitat
Publicitat

CRISI DE L'EURO

Un referèndum que havia d'apaivagar els ànims de la població

Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d'Exteriors i una imatge d'home educat i cultivat. Res d'això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.

La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l'estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.

Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s'ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.

Una iniciativa estratègica

La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d'apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.

La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l'altre causant dels mals, eren i són ben reals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT