Publicitat
Publicitat

PRIMAVERA ÀRAB

Els activistes que documenten la repressió són l'única font per als grans mitjans, vetats pel règim

Els ulls i la veu de la revolució siriana

Si no surt a la televisió, no existeix. Ho sap el president sirià, Baixar al-Assad, i la gent que, ara fa deu mesos, es va alçar contra la dictadura. El règim impedeix l'accés lliure al país a la premsa internacional i l'oposició s'espavila com pot per fer arribar imatges al món del que està passant. Un miler de grups s'han organitzat a la xarxa per documentar les protestes i la repressió. Són venedors de fruita, estudiants, aturats, llicenciats en informàtica... sense cap experiència prèvia en periodisme, que consideren les càmeres l'arma més eficaç per derrocar el dictador.

L'experiència de Tunísia, on els joves dels pobles de l'interior també van documentar amb telèfons mòbils la repressió de la policia de Ben Ali contra els manifestants, va ser un esperó. "Vam començar a gravar després de la revolució tunisiana", explica per Skype un jove programador que treballa per al portal Syrian Free Press. "Sabíem que els periodistes no podrien entrar a Síria, perquè no ho han pogut fer en 40 anys, i sentíem la responsabilitat d'explicar el que estava passant", comenta.

L'informàtic explica que no volien repetir l'experiència de la matança de Hama, del 1982, en què l'assassinat de milers de persones per sufocar una revolta encapçalada pels Germans Musulmans va quedar tapat. "Van passar mesos, o anys, fins que la informació va arribar a altres ciutats sirianes, perquè no hi havia imatges", recorda. Una desena d'activistes fan funcionar el lloc web, nodrit del material que els fan arribar uns dos mil col·laboradors sobre el que passa a tot el país "amb menys de mitja hora de decalatge".

El règim intenta controlar la xarxa, però els activistes fan servir sistemes encriptats per protegir les seves bústies de correu electrònic i les trucades de Skype. Els seus vídeos es difonen en grans mitjans com Al-Jazira, Al-Arabiya o la CNN, i també les principals agències d'informació internacional, que es limiten a contrastar que les imatges hagin estat gravades al país, verificant l'accent de la gent o els paisatges. "Estem molt contents quan veiem els nostres vídeos a Al-Jazira. Intentem aprendre i entendre per què seleccionen determinat tipus d'imatges".

Mónica García Prieto és una de les poques periodistes estrangeres que s'han pogut infiltrar al país de manera clandestina des de l'inici de la revolta. Ha publicat una sèrie de cinc cròniques de la seva estada d'una setmana a Homs per Nadal al portal Periodismo Humano. "Si aquells dies hi hagués hagut una càmera de la CNN o la BBC a la ciutat, és segur que aquell setge totalment inacceptable ja s'hauria acabat ", lamenta. La periodista, establerta a Beirut i amb molta experiència a la regió, reconeix que el que ha vist és molt pitjor del que s'imaginava. "El problema és que els mitjans no donem prou credibilitat a aquests vídeos, perquè no hi ha manera de contrastar-los, però quan reps tantes imatges d'atrocitats tan greus i de tantes fonts, no pots ignorar-les. I ara m'adono que la realitat és molt pitjor que aquests vídeos".

Una agència ciutadana

García Prieto va treballar amb un grup de joves del barri de Bab Amr que es dediquen en cos i ànima a un equip convertit en una agència informativa ciutadana. "Van començar amb tres o quatre telèfons mòbils, convençuts que sense imatges els robarien la revolució, com va passar a Hama. Van aconseguir càmeres i ara treballen amb molta professionalitat. Viuen tots junts i cada matí es reparteixen la feina per cobrir tots els fronts".

Per guanyar credibilitat i combatre la propaganda del règim (que titlla la revolta de conspiració estrangera d'islamistes radicals), els videoactivistes estan disposats a córrer més riscos. Ara ja no només graven les protestes, els bombardejos i els franctiradors: han decidit passar al davant de la càmera i mostrar el seu rostre en un país amb milers d'agents dels serveis secrets de la muhabarat . Khaled Abu Saleh, veí de Homs, surt a cara descoberta mostrant proves de la repressió als observadors de la Lliga Àrab.

Al-Assad contra l’iPhone

Per evitar que es continuïn difonent imatges a l’exterior sobre la repressió siriana, el règim de Baixar al-Assad va prohibir al desembre l’ús de l’iPhone al país. En una circular del ministeri de Finances, que va ser filtrada per mitjans de comunicació libanesos i alemanys, les autoritats alertaven tothom “contra l’ús de l’iPhone a Síria”, i amenaçaven de confiscar-los i processar qui fos sorprès amb un d’aquests aparells.
A diferència de les revolucions d’Egipte o Tunísia, internet no té una implantació a Síria a nivell popular, però sí que serveix d’instrument de comunicació i coordinació per als activistes, entre diferents ciutats i amb l’exterior.

La càmera no protegeix dels franctiradors

Basil al-Saied (a la imatge), de 24 anys, va rebre un tret al cap mentre filmava la repressió de les protestes a Homs, el 27 de desembre. Unes hores després moria a l’hospital de campanya del barri de Bab Amr. En els últims deu mesos havia filmat milers d’hores d’imatges, que s’havien difós a través de molts mitjans internacionals. Un altre càmera ciutadà, Ferzat Jarban, va aparèixer mort al novembre a la població d’Al-Qasir. Li havien tret els ulls per amenaçar tots els seus col·legues.
Al contrari que la majoria de periodistes, per als quals l’exercici de la professió suposa algun tipus de protecció davant les forces de seguretat, aquests periodistes-ciutadans es posen en el punt de mira. Tenir una càmera (o un pot d’esprai) és un delicte que justifica la detenció, i la policia i l’exèrcit es dediquen a requisar qualsevol cosa que serveixi per difondre a l’exterior el que està passant.
Abdel Aziz Al Nahar, del mateix equip de Homs, es va salvar miraculosament d’un tret al cap que va rebre mentre gravava els moviments de l’exèrcit sobre les espatlles d’un company.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT