The New York TimesEn una petita taverna atenenca de parets de maó, mentre menjàvem per dinar amanida cretenca i fulles de parra farcides, un periodista grec anomenat Aris Hadjigeorgiou perorava, un dia de finals de novembre, sobre la desastrosa situació de la seva ciutat i el seu país com només ho pot fer un veterà reporter metropolità. Explicava els insidiosos llaços que uneixen les altes esferes dels mitjans de comunicació grecs amb l’estructura política, un fet que va impedir informar sobre la mala gestió financera i que enterbolia qualsevol esperança de resoldre la crisi.
En un moment concret vaig preguntar a Hadjigeorgiou com l’estava afectant a ell personalment la crisi. I va reconèixer que la vida era cada vegada més difícil. Després que jo hi insistís una mica més, em va dir que feia quatre mesos que el seu diari, el principal diari d’esquerres, no li pagava. Tampoc havia cobrat cap dels seus companys de redacció. Tanmateix, malgrat no cobrar el sou, cap dels empleats havia deixat el diari (que posteriorment s’ha declarat en fallida), per la senzilla raó que no tenien enlloc més on anar.
Això resumeix força bé la situació de Grècia. Tothom parla sense parar d’economia –de Merkel, Sarkozy i la Unió Europea, de la ben avinguda elit que ha governat Grècia tant de temps, dels problemes dels veïns i dels seus–, però d’una manera o altra la vida quotidiana tira endavant, en un estat de trànsit col·lectiu carregat d’humor negre.
Segons molts indicadors, Grècia viu una involució sense precedents en l’experiència occidental moderna. Des de l’any 2009 una quarta part de les empreses gregues han plegat i la meitat de les petites diuen que no poden pagar les nòmines. El nombre de suïcidis ha augmentat un 40% durant el primer semestre del 2011. Ha sorgit una economia basada en el bescanvi, mentre la població intenta evitar un sistema financer en fallida. Gairebé la meitat dels menors de 25 anys estan a l’atur. Al setembre els organitzadors d’un seminari patrocinat pel govern sobre l’emigració a Austràlia, un acte que l’any anterior havia aplegat 42 persones, es van veure desbordats amb la inscripció de 12.000 persones. Els banquers grecs m’han dit que la gent ha retirat un terç dels diners que tenia al compte, es veu que n’hi ha molts que guarden els estalvis sota el matalàs o enterrats al pati de casa seva. Un banquer, que aquests dies es dedica a convèncer la gent que deixin els diners al banc, em va dir: “Qui confia ara en un banc grec?”.
El salari mínim baixa un 20%
Fa mesos que Grècia està a l’epicentre d’una crisi econòmica que amenaça els fonaments d’Europa i que pot generar noves onades de malestar econòmic als Estats Units. L’últim pla d’austeritat, destinat a satisfer els creditors de Grècia i permetre la injecció d’una nova ajuda financera, potser ha evitat la fallida –i una recessió econòmica mundial–, però encara farà més difícil la vida dels grecs. El pla redueix el salari mínim més d’un 20%, exigeix milers d’acomiadaments i rebaixa algunes pensions, amb la qual cosa és molt probable que les vagues i les manifestacions segueixin sent un tret característic del paisatge grec.
Petros Vafiadis, de 56 anys, ha treballat tota la vida en la construcció. Durant els últims deu anys ha estat capatàs d’obra per a una empresa anomenada Archi-Tek, on supervisava la construcció de grans projectes, majoritàriament finançats pel govern, com ara escoles i museus. En el seu millor moment l’empresa tenia una plantilla de 50 persones i uns 900 treballadors contractats per obra. Avui té dos empleats: uns enginyers que donen els tocs finals a projectes ja acabats. A la regió de Tessàlia, on la companyia té la seu, no hi ha gens de feina. A Vafiadis el van acomiadar al setembre, dos anys abans de la jubilació. Fa una pipada al cigarret i diu, amb veu ronca de fumador: “No hi ha esperança de millora en el futur”, referint-se tant a la situació grega com a la seva. “Crec que les coses no faran res més que empitjorar”.
La seva dona, l’Ekaterina, posa sobre la taula un pastís casolà de formatge i porros i s’asseu. Li recorda al marit: “Hi ha un munt de famílies en què ningú treballa”. Ella encara conserva la seva feina com a cuinera a la cafeteria d’una llar d’infants, tot i que li han rebaixat el sou de 1.315 a 958 euros al mes. Els ingressos de la parella han baixat de 32.000 euros anuals a prop de la meitat, i encara baixaran 403 euros més cada mes quan Vafiadis deixi de cobrar els 12 mesos d’atur.
Parelles sense fills per la crisi
Em van explicar que no tenen estalvis perquè, el 2000, quan es van comprar la casa, van invertir els diners que havien reunit durant tota la vida en el pagament de l’entrada. A més, tenen dos fills de més 20 anys d’edat, a qui han pagat estudis universitaris.
Un dels fills, el Traianos, que ha estudiat enginyeria elèctrica, es va unir a la conversa i, quan va sortir el tema de les reserves financeres d’emergència, va esclatar un sobtat intercanvi de bromes en grec, tenyit de tensió i fortes riallades. Al final el Traianos em va explicar que la germana del seu pare va morir fa alguns anys i va deixar els estalvis en herència als seus dos nebots: el Traianos i el seu germà. “Per tant, ara, per variar, els fills poden començar a donar-nos diners”, diu Petros Vafiadis rient. A la qual cosa el fill respon amb un somriure nerviós: “Si les coses es posen encara més difícils, ja us en donarem”.
La falta de joves agreuja un altre problema d’aquest país: la taxa de natalitat és una de les més baixes del món –ja ho era fins i tot abans que esclatés la crisi–, cosa que fa impossible mantenir els nivells de població. És un problema que els grecs tenen molt present. “I ara és encara pitjor”, afirma Petros Vafiadis. “Les parelles joves no tenen fills per culpa de la crisi”.
Quan el govern grec aplica nous impostos i recàrrecs als ciutadans la resposta és la protesta o l’evasió. Quan es va anunciar que hi hauria un impost addicional sobre la renda del 2010, la gent es va negar a pagar, i aleshores el govern va imposar un nou impost immobiliari incorporat a les factures de l’electricitat, de tal manera que si algú no el pagava, li tallaven el subministrament.
Paul Evmorfidis va poder pagar aquest impost sense cap problema. El seu germà i ell són propietaris d’una empresa anomenada Coco-Mat, especialitzada en mobles i matalassos fets amb productes naturals (“Dormiu sobre la mateixa natura”, diuen els anuncis). Coco-Mat subministra a hotels de tot Europa matalassos de gamma alta, farcits de capes de cautxú natural, fibra de coco i algues, i té 70 botigues en 11 països. La xifra global de vendes del 2011 va ser de 40 milions d’euros, un 15% més que l’any anterior. Jo volia saber què pensava aquest triomfador del món dels negocis sobre els motius que han portat el seu país a una situació com aquesta.
L’extensió d’Atenes es duplica
“És un país amb 300 dies de sol a l’any”, va començar, enfilant un discurs ràpid i ple de divagacions, el punt central del qual era que, en entrar a l’euro, Grècia va fer la bogeria de voler imitar altres països, i així es va allunyar dels avantatges que té i de la forma de vida que li és pròpia. “Treballar en una oficina és bo als països on plou molt”, afirma.
“Els grecs no han de treballar en una oficina. En un parell de dècades l’extensió d’Atenes s’ha doblat: ara hi viu la meitat de la població del país! Tenim embussos de dues hores! Després d’entrar a l’euro, la mentalitat va canviar totalment. Tot d’una representava que, si et quedaves a viure al poble on havies nascut, eres un retardat mental. Els grecs van abandonar les illes i els pobles, es van traslladar a la ciutat i es van convertir en maníacs. Van començar a demanar préstecs i donacions”.
Segons Evmorfidis, la mentalitat grega moderna és una versió corregida i augmentada del consumisme nord-americà aclaparat pels deutes que tots recordem. “Els grecs demanaven un préstec per comprar un cotxe de luxe i poder dir: «Tinc diners». Quina bogeria! Quan em trobava algú que coneixia i de sobte començava a parlar-me de la borsa, jo li deia: «Vinga, home! Tu què saps de la borsa? Parlem de pomes i olives!»”
Evmorfidis és un home molt enèrgic: “Però, saps què? Aquesta crisi és exactament el que necessitem. Merkel i Sarkozy són bons per a la nostra salut. Espero que no ens donin ni un cèntim!”
Tòpics sobre grecs i alemanys
La resposta curta habitual a la pregunta sobre el motiu pel qual Grècia s’ha ficat en aquest embolic financer és que va demanar massa préstecs i va gastar amb imprudència. Més enllà d’això, a la gent li agrada buscar una arrel cultural. El més corrent (fora de Grècia) és l’explicació basada en les diferències entre el nord i el sud, segons la qual els europeus del nord són eficients i treballadors, mentre que els meridionals, tot i tenir potser una alimentació i una vida sexual més bones, són massa propensos a relaxar-se com per gestionar una economia eficaç.
Però les xifres no ho corroboren necessàriament. Fins i tot el paio que et ven un souvlaki a Atenes et pot citar estadístiques de l’OCDE que demostren que, el 2008, els grecs van treballar una mitjana de 2.116 hores, enfront de les 1.426 hores dels alemanys. Viatjar per les zones rurals gregues confirma la idea que sí que treballen, i molt.
Grècia és part d’Europa, però en un altre sentit és un vestigi de l’Imperi Otomà, famós per un sistema de govern despòtic, pel suborn i pel fet de mirar cap a una altra banda. Tothom amb qui he parlat semblava pensar que aquesta tríada d’elements interconnectats és fonamental i, per tant, causant, en part, de la crisi. Els de dretes i els d’esquerres coincideixen que la burocràcia és una amenaça. Els fakelaki (literalment, els sobrets) són un tret llegendari de la societat grega. Si vols muntar un negoci, necessites un munt de firmes, i la distribució de sobres plens de diners tradicionalment ha format part del procés.
Mike Evmorfidis, germà de Paul Evmorfidis i copropietari de Coco-Mat, em va fer aquesta observació: “Quan vam començar, fa 20 anys, vam trigar sis mesos a fer tots els tràmits burocràtics. I els fakelaki en formaven part. Però això ha canviat. Diria que entre la jove generació el negoci dels sobrets ha desaparegut del tot. Els joves grecs sí que formen part d’Europa”.
Pel que fa al futur del país, els germans Evmorfidis manifesten una esperança que sona estranya, però les botigues que acaben d’obrir a Grècia sembla que indiquen que no són només paraules. “Sóc optimista per naturalesa”, diu el Mike. “És un cicle, les coses tornaran al seu lloc. A més, ampliar el negoci ara és intel·ligent. En la crisi sempre hi ha oportunitats”.
Aquestes oportunitats arriben a costa d’algú. Abans de la crisi el propietari d’un local del centre d’Atenes que els agradava demanava un lloguer mensual de 15.000 euros; al desembre, quan van inaugurar la botiga, el lloguer havia baixat a 5.300 euros. Igualment, Coco-Mat abans pagava 1.300 euros per metre cúbic de fusta de roure grec, un preu que ha baixat a 486 euros. Els mobles de Coco-Mat també han baixat de preu a Grècia, explica el Mike, encara que no tant. I cal tenir en compte que un llit de Coco-Mat costa a tot arreu entre 2.500 i 12.600 euros.
Les vendes de llits de luxe podrien ser el símbol d’una societat de dos estrats que, segons l’economista Theodore Pelagidis, s’està configurant al país. “Veurem que una part de la població, la classe mitjana, que comprèn entre el 30% i el 50% dels habitants, participarà en alguna mena de recuperació. Però una altra part viurà amb 300 o 400 euros al mes. Aquesta part de la societat grega no viurà d’acord amb l’estil de vida de l’Europa Occidental. S’assemblarà més a Bulgària”. Mike Evmorfidis reconeix que, si bé abans la clientela grega de Coco-Mat cobria una àmplia franja de l’espectre econòmic, ara els que li compren llits són sobretot els rics.
Ioanna Zacharias, la mare del Stelios, treu safates de menjar. El negoci de la família de Zacharias està a cavall entre l’empresa cosmopolita i la tradicional grega. Durant els mateixos anys en què ha esclatat la crisi econòmica que ha enfonsat el país, el petit celler ha començat a prosperar. Distribueixen vins en quatre països i estan en tractes amb vuit més. Les vendes s’han duplicat en cadascun dels últims cinc anys, i el 80% encara es fan al seu propi país, en plena paràlisi econòmica.
Zacharias diu que els problemes han unit els negociants grecs que tenen la mateixa manera de pensar. “La crisi ens dóna l’oportunitat de netejar el mercat de tots els que volien fer negocis a partir de no res. Ara podrem centrar-nos en el que funciona: la creació d’un producte real, utilitzant mètodes reals”.
Sembla que hi ha un munt de gent que s’està acostant a la manera de pensar de Zacharias. Segons el sindicat d’agricultors grecs, entre el 2008 i el 2010 –abans fins i tot del pitjor moment de la crisi– 38.000 persones o van perdre el seu lloc de treball o el van deixar, quan va morir el somni de l’eurocapitalisme, i van tornar a treballar la terra, sovint al seu poble natal a les illes. Els que abans eren comptables i dissenyadors de webs cultiven ara patates a Naxos, extreuen resina dels llentiscles de Quios i treballen camps de blat a Creta.
Aquestes històries concretes són indicis esperançadors en un país que busca un futur viable. De tota manera, independentment del nombre de famílies que tornen a la vida rural, en realitat el que finalment passi a Grècia depèn del que passi a la resta del món.
La gent viu d’estalvis, i s’acaben
Grècia, la baula més feble de l’eurozona, ens dóna la imatge més clara del que augura aquesta crisi econòmica d’ampli abast. I malgrat l’esperança d’alguns dels grecs que he conegut en els meus viatges, d’altres tenen una opinió menys falaguera del futur. Prop de Tessalònica –la segona ciutat més gran de Grècia– vaig visitar una família. Marit, dona i fill hi eren presents. La dona és propietària d’un dels bancs més importants de Grècia. Va parlar a condició que no esmentés el seu nom ni el del banc. Quan li vaig preguntar com veia el futur em va respondre: “La setmana passada, a la ciutat de Làrissa, estava asseguda a la terrassa d’una cafeteria, quan un home net i ben vestit, de prop de 60 anys, em va preguntar educadament si li podia donar la galeta que m’havien servit amb el cafè. Això que em diu vostè de les empreses que tenen èxit està molt bé. Però la realitat és l’home que em va demanar la galeta. Encara no es poden percebre plenament els efectes de la crisi perquè la gent ha viscut dels estalvis. Els estalvis s’acabaran aviat. Jo crec que a finals del 2012 veurem una Grècia diferent, un país diferent, amb autèntica pobresa”.
Segons l’economista grec Yanis Varoufakis: “Fins que no s’inventi un nou sistema viurem en la confusió”. A tall d’anècdota que il·lustra la situació grega, em va dir que tots els alumnes seus de doctorat de la Universitat d’Atenes busquen feina a l’estranger. I va afegir que ell també se n’aniria, als Estats Units.
Com molts dels grecs amb qui vaig parlar, Stelios Zacharias, l’enòleg, va insistir que la crisi, per molt dura que sigui, té un caràcter diferent quan s’enfoca des d’una perspectiva local. “En primer lloc, no hi ha crisi d’habitatge”, afirma. Els economistes estan d’acord amb aquesta afirmació: a Atenes no es veu tanta gent sense sostre com en altres ciutats colpejades per la crisi. Això es deu al fet que, tot i treballar a Atenes com a corredors de borsa o en bancs d’inversions, molts mantenien el lligam amb el seu poble.
El 80% tenen un habitatge propi
Sorprenentment, el 80% dels grecs tenen una casa de propietat. Potser està en un terreny familiar en una illa llunyana, però és una casa. Zacharias, per exemple, viu en un terreny comprat fa dècades pel seu avi amb els cupons de propaganda d’un diari. Per tant, molts dels que s’han quedat sense feina a la ciutat tenen cases rurals on refugiar-se, tot i que si compten o no amb una font d’ingressos un cop allà és una altra cosa.
Sens dubte, fins ara els llaços familiars i comunitaris han ajudat Grècia a mantenir-se unida. Quan li vaig preguntar al periodista Aris Hadjigeorgiou, dos mesos després de la nostra reunió a la taverna, si ja li havien pagat, em va contestar que el diari havia deixat de publicar-se. “Com a periodista, no sé si me’n sortiré”, va dir, però va afegir que s’anava apanyant amb l’ajuda dels altres. I estava negociant un lloguer més baix amb la propietària del pis.
