Publicitat
Publicitat

CRÍTICA

Anna Netrebko imposa amb autoritat la seva llei

La soprano russoaustríaca viu un moment pletòric de forma

Adreta i esquerra, al davant i al darrere: Anna Netrebko no va deixar cap punt cardinal sense escodrinyar amb la seva mirada ni cap racó sense conquerir amb la força magnètica de la seva veu. La rendició va ser incondicional ja des de l’espectacular entrada com a Lady Macbeth: un “ Vieni! T’afretta! ” imponent va deixar clar que la nit seria pròdiga en emocions. La soprano russoaustríaca viu un moment pletòric de forma, amb un instrument de rara consistència i homogeneïtat, des d’un agut esclatant fins a un greu d’una solidesa a prova de bomba, i un timbre embolcallador, de seductors tints foscos.

L’evolució de Netrebko cap a un repertori més feixuc justifica la seva fixació prèvia per uns papers belcantistes (Lucia o Elvira, per exemple) per als quals no semblava predestinada. Si els resultats artístics eren discutibles, aquesta experiència ha solidificat la tècnica i ha disciplinat una veu que, com amb manta col·legues, corria el risc d’un desgast prematur. Alhora, el treball amb grans directors (Harnoncourt, Barenboim, Muti) ha esmolat un instint interpretatiu que podia pecar d’autocomplaent i tou. Ras i curt, la Netrebko del 2014 està preparada per fer un salt qualitatiu de conseqüències imprevisibles. Netrebko va ser una autoritària i verinosa Lady Macbeth abans de recollir-se a les efusions amoroses de la Leonora d’ Il trovatore i Desdèmona. A la segona part va saltar amb igual èxit de Verdi cap a la Giovane scuola, amb una sensual Manon Lescaut, una Maddalena directe al plexe solar i una Adriana Lecouvreur, ves per on, molt millor resolta com a segona propina (després d’una Rusalka de somni).

Massimo Zanetti va ser un acompanyant sempre atent, amb una Simfònica del Vallès servicial. El peatge del concert va ser Yusif Eyvazov. Si algú encara dubta de la pervivència de les classes, només calia escoltar els duos que tancaven sengles parts: el cant obert, forçat i avar en matisos del tenor estava a anys llum de l’exhibició de la soprano (i parella). No cal estendre’s en l’anècdota, el més rellevant va ser el triomf sense remissió d’Anna Netrebko.

Les

Més continguts de