“Ara és moment de patacades, però després vindrà la calma”

BarcelonaJaume Cabré no es prodiga gaire en les aparicions públiques. I ahir, en la roda de premsa que va oferir a la Plaça de la Catedral, com a guanyador del 21è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, no ho va tenir fàcil. Havia d’intentar no perdre el fil mentre un grup de treballadors reivindicaven amb crits i xiulets un conveni per a les arts gràfiques. Cabré, però, no va perdre ni la paciència ni el sentit de l’humor i va respondre llargament a totes les preguntes. Potser, però, l’autor de Fra Junoy o l’agonia dels sons, La teranyina i l’últim Quan arriba la penombra enyorava una mica el seu estudi. “Si no estigués aquí, estaria a casa escrivint, treballant i no trobant res, deixant pàgines en blanc o escrivint cinc o sis frases que després potser desestimaria. Sempre ha sigut així, però a mesura que et vas fent gran costa més i et tornes més lent”. I si no estigués escrivint, Cabrésegurament estaria llegint. De la Setmana del Llibre en Català es va emportar un llibre de poesia d’Antoni Clapés. “Estic delerós d’agafar el tren i llegir-lo”, va dir.

Cabré és un dels autors catalans més traduïts. Ara acaba de tornar del seu segon viatge a Mèxic, on faran una edició especial de Quan arriba la penombra. L’escriptor va esclatar a Europa coincidint amb la Fira de Frankfurt 2007. “Frankfurt va ser fonamental per donar a conèixer una realitat que l’estat espanyol estava amagant. No ho dic jo, això, ho deien els mateixos alemanys quan van veure el desembarcament de poetes, assagistes, novel·listes i crítics”, explica. A partir d’aquell moment les traduccions del català a altres llengües van créixer de manera extraordinària. Però Cabrécreu que queda molta feina per fer: “I encara més amb les onades que vindran. Tots busquem la normalitat de vida i d’acció de les nostres institucions. I ho aconseguirem. Ara és moment de patacades, però després vindrà la calma”.

En temps convulsos com els actuals, la literatura pot ser una bona aliada. El protagonista de Jo confesso, Adrià Ardèvol, intenta escriure un assaig sobre el mal. No se’n surt, agafa els folis i els posa del revés i aprofita l’espai blanc per narrar. “Narrant pots avançar, donar pistes per si algú més clarivident o més intel·ligent pot arribar a una conclusió -diu Cabré-. Amb la narrativa es poden dir les coses en una barreja de racionalitat, intuïció i sentiment”. L’horror de l’Holocaust, per exemple, una vegada desapareguts els testimonis, podria quedar reduït a estadístiques. “L’escriptor, però, pot entrar a les dutxes mentre els presoners eren gasejats, transmetre sensacions”, va argumentar.

Cabré diu que mai rellegeix les seves novel·les perquè hi ha molts altres llibres que vol llegir. “Mai llegiré tot el que vull llegir. És com nedar, vas llegint i llegint però la línia de l’horitzó sempre queda lluny”, explica. Però agraeix moltíssim l’aportació dels lectors: “Et regalen la lectura que ells han fet dels llibres i t’ajuden a entendre algunes coses. La seva mirada verge m’enriqueix molt”.

Cabré no va esquivar cap pregunta. Ni “les folklòriques”, com les va descriure amb sentit de l’humor una periodista, ni les referents al paper dels intel·lectuals en el referèndum de l’1 d’octubre. “Cadascú fa el que pot i el que vol, però per la part espanyola són només dues o tres persones les que han aixecat la veu de manera valenta i s’han posat en contra de l’entorn en el qual viuen. Que jo recordi, Ramón Cotarelo i Suso de Toro”, va dir Cabré.