8 ballarins i 2 bateries en escena: el Mercat de les Flors descobreix Christian Rizzo

Barcelona P { margin-bottom: 0.21cm; } Se'l podria definir com a ballarí, dissenyador, artista plàstic i fins i tot músic de rock, conceptes que units dibuixen la figura del coreògraf i recentment nomenat Director del Centre Coreogràfic Nacional de Montpellier, Christian Rizzo. A 'D'après une historie vraie' ('Basat en una història real'), Rizzo present al Mercat de les Flors una de les experiències més determinants de la seva trajectòria, que va tenir lloc a Istanbul l'any 2004. A pocs minuts d'acabar un espectacle al qual assistia, sorgeix del no-res un grup d'homes que executen una dansa folklòrica molt curta.

L'emoció, que s'apodera del coreògraf francès no sap si fruit de la dansa o del buit que han deixat en desaparèixer, ha fet sorgir aquest espectacle, que es presentarà al Mercat de les Flors del 31 al 2 de novembre, no com una recreació d'aquell ball sinó com un exercici per entendre el perquè de moltes de les coses que va sentir.

L'espectacle, que es va presentar el juliol al Fetsival d'Avinyó, on va tenir un gran èxit i ha sortit de gira, forma part del programa de la companyia 'L'association fragile' que ell mateix dirigeix.

Si bé la seva anterior creació 'Le Bénefice du doute' (2012), es trobava més inclinada a la contemplació i amb un lleu retorn al moviment, en aquest espectacle l'explosió física i l'alliberament del moviment és total. Dels deu integrants de l'espectacle, vuit ballarins i dos bateries (tots homes), Rizzo vol treure'n l'experiència de convertir un grup en una comunitat. Crear un espectacle des de la part més rítmica, tribal i enèrgica de la seva creació, partint de la dansa folklòrica. Una coreografia interioritzada i en ocasions tancada, que de cop esclata com ho fa un lluitador contra el seu adversari, amb el ritme i força de les bateries.

"És una recerca personal per saber per què encara estic en peu, per què m'aguanto, i és una paradoxa perquè alhora no em miro gens", diu el coreògraf, que als pocs minuts trobava la resposta: "No és una paradoxa. Existeixo i m'aguanto gràcies a aquesta escriptura, i quan escric desaparec".