Publicitat
Publicitat

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2016: anàlisi

Començar a escriure quan tot canvia

Maria-Antònia Oliver forma part de la fornada d’autors mallorquins que encara van passar la infantesa en una Mallorca plenament rural

Maria-Antònia Oliver, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2016, forma part de la fornada d’ autors mallorquins que, havent nascut en algun poble de l’illa ( Manacor en el seu cas) durant la postguerra, encara van passar la infantesa en una Mallorca plenament rural, sostinguda per una economia -en general- de subsistència, vinculada al passat mitjançant la inèrcia de la tradició, regida pels cicles immutables de la naturalesa i amb unes estructures socials molt rígides. Als anys 40 i 50, quan Oliver era una nena, res no semblava que pogués transformar aquella realitat estàtica i secular.

I tant que va haver-hi un fenomen capaç de transformar-ho tot, però: el boom del turisme, que és com dir els diners. Quan Mallorca va descobrir, entre les acaballes dels 50 i principis dels 60, que els seus atractius paisatgístics i climàtics -les platges, el sol- eren cobejats per mig Europa, es va entrar en una cursa frenètica per mirar d’explotar-los al màxim. Els canvis urbanístics -la construcció d’hotels i locals d’oci-, culturals -un contacte més ventilat amb el món-, demogràfics -per l’arribada d’estrangers i també d’immigrants peninsulars que venien a treballar en l’hostaleria- i morals o de costums -la severitat de la tradició essent atropellada per la cobdícia i l’hedonisme- van trasbalsar i enriquir la visió del món i de la vida dels mallorquins.

També, és clar, d’aquells que, com Oliver, aleshores entraven en l’adolescència i veien com, al costat dels referents i valors que havien conegut de petits, n’apareixen uns altres de radicalment diferents. Del xoc entre la Mallorca rural i la Mallorca capgirada pel turisme de masses en van sorgir moltes vocacions literàries. La necessitat d’explicar els canvis soferts per la realitat mallorquina és al cor de la primera novel·la d’Oliver, ' Cròniques d'un mig estiu' (1970), així com en les d’altres autors de la seva generació. Per exemple, 'Els carnissers' de Guillem Frontera i '39º a l'ombra' d’Antònia Vicens.

Llegides avui, gairebé mig segle després que fossin escrites, el que més sorprèn d’aquelles novel·les primerenques és la gràcia literària i la perspicàcia sociocultural que destil·len. El cas de 'Cròniques de mig estiu' és paradigmàtic. Oliver hi dóna veu a un nen menor de catorze anys que entra a treballar de grum en un hotel de la Mallorca de principis dels 60. La seva mirada innocent però espavilada permet a l’autora de mostrar el pas dels vells temps als nous, i de fer-ho, a més, sense emetre judicis fulminants. A la novel·la, no hi ha ni nostàlgia pel que es perd ni admiració retuda pel que arriba. El que hi ha és una voluntat de retratar, amb les seves llums i les seves ombres, una complexitat humana i social emergents, i de fer-ho amb les tècniques de la novel·la moderna però també assumint el ric llegat de la tradició oral pròpia.

D’aquella Oliver jove i debutant també en sorprenen la força del llenguatge i la destresa narrativa. Tenint en compte la formació tan deficient que va rebre, que Maria-Antònia Oliver s’estrenés en la literatura amb una novel·la tan deliciosa i lúcida com 'Cròniques de mig estiu' té alguna cosa -amb perdó- de miracle.

Més continguts de