“Em moc còmodament entre les obsessions”
BarcelonaDesprés de convertir Fi, la seva primera novel·la, en un èxit de vendes gràcies al boca-orella l’any 2010 -va vendre’n més de 50.000 exemplars-, David Monteagudo va entrar en un llarg període de silenci creatiu, dissimulat gràcies a la publicació, sempre a Quaderns Crema i Acantilado, d’una part de la seva ingent obra inèdita: Marcos Montes (2010), Brañaganda (2011) i El edificio (2012). “Vaig viure preocupat pel bloqueig durant més de tres anys -explica-. Havia començat alguna novel·la que abandonava al cap de vint pàgines, i també havia escrit algun relat. Però no tenia cap idea que prosperés en format llarg”.
Monteagudo va estar capficat fins que, l’estiu del 2013, el seu cap va començar a repetir una imatge: “Hi havia un home en un ambient normal i quotidià, prenent una cervesa en una terrassa, gaudint de la qualitat de la vida mediterrània i, de cop i volta, veia un gegant de quatre metres caminant pel carrer”. A l’escriptor se li escapa un somriure una mica pervers. “Al principi creia que aquella imatge es convertiria en un relat, però el malestar del personatge va continuar picant a la porta. Em moc còmodament entre les obsessions. Vaig començar a estirar el fil i, durant uns quants mesos, em vaig llevar cada dia a les cinc del matí per escriure”.
Així va néixer Invasión, que publica Candaya. L’home que veu gegants -primer només pel carrer, després als bars i a les botigues, i també a l’oficina on treballa- es diu García, viu en una petita ciutat de províncies, té una feina rutinària i una parella amb qui no ha aconseguit comprometre’s tot i que fa més de deu anys que viuen junts. “Mentre escrivia Invasión tenia molt present el Kafka d’ El procés i d’ El castell -diu l’autor-. La meva intenció era seguir, com ell, el dia a dia d’aquest home quasi anònim. El llenguatge en què he escrit el llibre defuig l’atmosfera i la sensualitat de Brañaganda. Aquí no hi ha cap metàfora, el lector es trobarà amb un narrador en tercera persona gairebé científic. Vaig triar un personatge gris i discret, que no té res d’excepcional ni notable i que porta el cognom més comú d’Espanya”.
Si al principi de la novel·la el García passa desapercebut, a mesura que les noves dimensions gegantines dels seus conciutadans reemplacen l’estatura que fins llavors era considerada normal, el personatge es va singularitzant. “ Invasión explica la batalla de l’individu contra la uniformitat i les dificultats que té per mantenir la seva llibertat personal -admet-. Al mateix temps, és la història d’algú que vol continuar sent un home corrent en un entorn que canvia: laboralment, sentimentalment i fins i tot en l’aspecte físic, perquè la ciutat s’omple de reformes per aconseguir que els pisos allotgin els nous gegants”.
La inestabilitat del món actual
També hi ha una aproximació al món de la psiquiatria. Quan comença a patir per les visions, el García decideix sotmetre’s a la medicina després que un company d’oficina l’hi aconselli. “Tinc lectors que m’han dit que faig una descripció gairebé de manual d’un brot esquizofrènic -explica-. Un dels punts forts del llibre és l’ambigüitat. El psiquiatre es comporta sempre com un professional, però des del punt de vista del paranoic sempre hi ha el dubte de si hi ha un complot contra ell o no”. El paral·lelisme amb la inestabilitat del món actual és evident. “La por de tornar-te boig és central, en la nostra societat -diu-. Jo crec que en el món d’ara hem de resistir però contemporitzar: cal mantenir vincles afectius amb el món”. Ara per ara, Monteagudo té pràcticament escrita la segona part de Fi, que es dirà Eva i serà “més metafísica”. I té un altre projecte de novel·la al cap en la línia d’ Invasión.
