Èpica al teatre català: els dramaturgs fan un salt d’escala

BarcelonaEl dramaturg Jordi Casanovas va anunciar fa pocs dies l’espectacle que té entre mans -el biopic sobre Jordi Pujol que estrenarà el 2017 - i el definia com a “èpic, arriscat, de grans dimensions”. Quan Oriol Broggi li va encarregar a Marc Artigau que escrivís un text per estrenar a la Biblioteca de Catalunya, també li va demanar èpica: “Que sigui molt ambiciosa, amb molts personatges, que expliqui històries fortes, que et remogui les entranyes. No tinguem por de fer una cosa gran”, li deia. Altres textos com Barcelona, de Pere Riera, i Victòria, de Pau Miró, tots dos estrenats al Teatre Nacional, destil·laven èpica per la força i resistència de les seves protagonistes, situades als bombardejos del 1938 i a la postguerra dels anys 50, respectivament. Fins i tot hi havia dosis d’èpica en el fet que autors vius catalans poguessin estrenar a la Sala Gran, coliseu fins fa poc reservat només als clàssics.

El canvi de paradigma es pot observar en el fet que tot just el 2010 una obra tan complexa, ambiciosa i èpica com Marburg de Guillem Clua s’estrenés... a la Sala Petita. El salt d’escala dels dramaturgs ha sigut, doncs, tant a nivell de format i escenaris com d’ambició narrativa. “Teníem dos estils molt definits: la comèdia de saló i un teatre de cambra menys explícit. I podríem dir que aquesta era una zona de confort de la dramatúrgia catalana. En canvi, el que no teníem dominat eren els textos amb narratives complexes i ambicioses i que, per tant, abasten discursos i temàtiques també d’aquestes dimensions”, explica Casanovas.

“És el moment d’arriscar-nos, d’atrevir-nos a canviar el patró”, defensa Marc Artigau, que ha fet un “salt mortal” respecte als seus anteriors muntatges amb l’epopeia de Caïm i Abel, en cartell a la Biblioteca de Catalunya. “Com a autor només aprens quan veus les obres dalt de l’escenari, i hem de ser valents. Només la voluntat d’anar més enllà, de fer un pas endavant, per a mi ja té valor”, assegura.

L’empoderament dels autors

El director de la Sala Beckett, Toni Casares, relaciona el fenomen amb el moment polític que vivim: “Als anys 90, a la societat hi havia un punt de perplexitat i un cert desencís sobre el món, i els autors no pontificaven sobre res, eren més prudents”, diu, citant Carles Batlle. I hi afegeix: “Ara que la participació està més en voga i es creu en la capacitat de l’individu d’incidir en el món, això es reflecteix en un teatre més èpic i social”. El teatre sempre ha sigut un espai de debat i reflexió. Però per a Artigau, després de l’època de la perplexitat, ve la mirada, el punt de vista, l’opinió.

“Estem vivint el que diu el proverbi: «Patiràs la maledicció de viure temps interessants» -segueix Artigau-. La sensació que la realitat és tan brutal que ens passa per damunt a mi em porta a l’èpica”. Això no implica renunciar a l’estil, al contrari: “Jo vinc de la poesia i la recerca del teatre com una cosa que va més enllà de la realitat la veig lligada a la literatura. Busco un imaginari, una poètica, la meva veu”.

Casanovas també considera que “els grans moments de crisi de model” fan aflorar temes troncals, com la immigració, la memòria històrica i la política. “I quan treballes amb aquestes dimensions, l’has de fer més gran que la vida, extraordinària, i això et porta a crear uns éssers que lluiten contra alguna cosa molt més gran”.

La realitat de l’ecosistema teatral català, i més amb l’impacte de la crisi, ha fet que els autors s’hagin hagut de cenyir a fer obres més petites, amb pocs actors i fàcils de girar per garantir-ne l’estrena. Alhora es tracta de textos que són més exportables. L’últim exemple, un gran èxit internacional, és El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró. El fet que la dramatúrgia catalana sigui ben considerada a fora també ha contribuït a fer créixer l’autoestima: “Trenques els prejudicis i les autocensures”, diu Casanovas.

Ambició, suport i públic

Les majors possibilitats de producció han arribat, sovint, gràcies al suport d’institucions públiques com el Teatre Nacional i el Lliure. El fet que s’atorgués una companyia de nou actors al projecte d’autoria catalana T6 va forçar els dramaturgs a posar-se a prova amb un format més gran. Però també hi han apostat empreses privades, com La Perla 29 i Focus. “Hi ha hagut moltes complicitats -diu Pau Miró, que cita de la Beckett a l’Institut Ramon Llull-. Ha sigut una tempesta perfecta que ara ha amainat però ha deixat terra fèrtil”. Alhora, els dramaturgs han agafat l’aposta i l’han doblat. “Aquesta coresponsabilitat ha donat fruits”, assenyala Casanovas. Ell fins i tot veu una “tensió sana” dins del gremi per intentar autosuperar-se, per no quedar-se amb el que els és més còmode. “S’està perdent la por”, assenyala Casares.

Tot això ha fet eclosió en un moment de maduresa literària d’aquesta fornada d’autors -que òbviament se senten fills de la tradició i beneficiats pel picar pedra dels seus precedents: Marc Artigau es veu com el “germà petit” de Casanovas i Pau Miró, i alhora Miró cita des de Lluïsa Cunillé fins a Benet i Jornet-. “Quan portes uns anys en una línia estilística, tens més confiança en tu mateix i et vols posar a prova amb una història més ambiciosa i complexa -resumeix Pau Miró-. I com que ja hem demostrat solvència, ens veuen amb bons ulls”.

“Si no hi hagués hagut una resposta de públic al teatre de més petit format i alhora l’interès d’actors de nivell, seria molt difícil fer passos endavant. Això ens ha donat ales per fer-ho més gran”, explica Casanovas, i el cas paradigmàtic sembla el de Pere Riera, autor de Lluny de Nuuk, Desclassificats i el fenomen de Barcelona. “Ara que sembla que ha minvat el suport institucional -segueix Casanovas-, el públic està molt més a favor de les noves dramatúrgies. I no hi ha color: tard o d’hora guanya el públic”.