Publicitat
Publicitat

Cinema

Esteve Riambau: “La Filmoteca hauria de fer un salt i convertir-se en un equipament cultural nacional”

En el cinquè aniversari de la seu del Raval, el director de la Filmoteca de Catalunya reclama "un estatus jurídic similar al del TNC, L'Auditori i el MNAC"

La Filmoteca de Catalunya celebra el 19 de febrer els cinc anys de la inauguració de la seu del Raval. Un període feliç i estable després d'anys de pelegrinatge que ha liderat Esteve Riambau, el seu director. Per commemorar l'aniversari, el centre prepara tres dies d'actes: el 19, pensant en el públic familiar, projeccions gratuïtes del clàssic animat 'Grand Prix a la muntanya dels invents' i 'Hugo' i el documental 'El hombre que quiso ser Segundo', sobre Segundo de Chomón; l'endemà, una sessió a porta tancada de petites joies dels orígens del cinema per a l'equip de la casa i els amics de la Filmoteca, i el dia 21 sessions especials amb Carlos Saura i Robert Guédiguian de convidats i un homenatge al pianista Joan Pineda en què es projectarà la versió muda d''El fantasma de l'òpera'.

Cinc anys al Raval, un barri que té moltes peculiaritats. Com valores la integració de la Filmoteca en el teixit cívic del barri?
En general, el trasllat ha sigut extraordinàriament positiu. La Filmoteca ha passat de ser una sala de cinema i una biblioteca a ser una centre cultural especialitzat en cinema amb una segona sala, un espai d'exposició, etc. El nou edifici és al centre de Barcelona, un barri privilegiat des del punt de vista dels equipaments culturals. I la integració en el barri ha sigut molt bona, amb molts exemples d'interacció. Vam fer un cicle sobre com el cinema havia vist el Raval, hem participat en activitats del barri i a la festa major i estem en contacte amb els serveis educatius, amb instituts... Els vincles han sigut molt productius. D'altra banda, hem esvaït aquelles pors i amenaces apocalíptiques dels inicis pel que fa a la seguretat del barri. En aquest sentit, no hem tingut cap problema.

El públic és bàsic però la Filmoteca no és una sala comercial i no tot s'hi val per tenir espectadors

El Raval té molta població immigrant i alguns col·lectius en risc d'exclusió social als voltants de la Filmoteca. També s'ha interactuat amb ells?
Sabem que la Filmoteca no és la primera necessitat social del barri. A partir d'aquí, estem encantats de fer el que puguem per afavorir les relacions i s'han fet activitats amb diferents col·lectius. Un estudi recent diu que la major part del nostre públic ve de Raval i Ciutat Vella, seguit de prop per Gràcia. Per tant, tenim un públic de molta proximitat.

Quina és la teva satisfacció més gran d'aquests cinc anys de feina?
Que el projecte s'ha pogut materialitzar malgrat una crisi econòmica que ens va enganxar de ple, gràcies al suport polític de la conselleria de Cultura i del mateix equip de la Filmoteca, que s'ha implicat i ha treballat de valent per aixecar el projecte.

¿I la gran assignatura pendent?
Queden moltes coses per fer. En aquest sentit, la meva visió no es limita a la seu del Raval, sinó a l'arxiu de Terrassa que vam inaugurar el 2013. La Filmoteca hauria de fer el salt definitiu per tenir tots els requisits jurídics i pressupostaris d'un equipament nacional, un projecte que passa per deixar de ser una àrea de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) i tenir estatus jurídic, administratiu i econòmic equivalent al del TNC, L’Auditori i el MNAC.

El projecte [de la Filmoteca] passa per tenir estatus jurídic, administratiu i econòmic equivalent al del TNC, L’Auditori i el MNAC

Més enllà de la consolidació jurídica, quins són els reptes dels pròxims cinc anys?
Acabar de definir i planificar el tema de la conservació digital. ¿Què passarà amb el patrimoni cinematogràfic català en l'era digital? Partim de la base que el millor suport per conservar és el cel·luloide, però que el que no està digitalitzat és invisible. Dins de la taxa audiovisual hi ha un apartat de patrimoni que aquí haurà de jugar un paper important. I un altre projecte important en què treballem és difondre la programació de la Filmoteca pel territori català a través d'una xarxa o circuït de pantalles que programarien a partir de criteris de la Filmoteca.

El teu mandat acaba d’aquí un any. ¿Tens ganes de continuar la feina?
Amb les mateixes condicions que he tingut aquests anys, sí, m'agradaria fer-la i deixar el projecte tancat. Estaria obert a continuar sent director de la Filmoteca.

Les filmoteques de Galícia, Madrid i València, a diferència de la catalana, estan vivint moments difícils. ¿Et preocupa?
La família de les filmoteques és petita i ben avinguda. Som un centenar de filmoteques públiques amb arxiu propi al món i la majoria no només ens veiem un cop a l'any al congrés de filmoteques sinó que tenim una comunicació molt fluida. Esclar, quan algú de la família ho passa malament i té problemes, sobretot si és família propera, hi ha una certa preocupació. Nosaltres tenim una situació força privilegiada, però quan veus que en altres llocs no acaben de sortir-se'n per la incomprensió de la importància que té el patrimoni cinematogràfic, òbviament, et preocupes.

Que la directora de la Filmoteca Espanyola sigui una funcionària sense experiència en el cinema ha causat certa indignació en el sector. Tu què en penses?
No en tinc cap opinió.

No podem pagar caixets ni limusines i, malgrat això, ha vingut gent molt important: cinc Oscars de Hollywood i quatre Palmes d'Or

Els últims cinc anys s'ha fet un salt important en la projecció internacional de la Filmoteca.
Jo sempre he tingut una vocació molt internacional i l'he volgut aplicar a la Filmoteca, per exemple reforçant molt els convidats, que han vingut en condicions d'amistat i entenent molt bé la nostra situació pressupostària com a institució pública. Nosaltres no podem pagar caixets ni limusines i, malgrat això, ha vingut gent molt important: cinc Oscars de Hollywood, quatre Palmes d'Or... I han marxat tots molt contents. També hem portat la Filmoteca i la seva feina a altres llocs. Que Barcelona fos la seu del congrés mundial de filmoteques i que els col·legues reconeguessin la Filmoteca com un centre ben equipat i actiu va ser un moment important. L'altre va ser el congrés mundial d'Orson Welles, del qual la Filmoteca va ser una de les seus oficials: vam tenir la filla de Welles, Keith Baxter, els millors biògrafs de Welles... També hem anat al Festival de Rotterdam amb una retrospectiva, han passat els Bàsics del Cinema Català en diferents països, ens han demanat ajuda a Costa Rica per a la constitució d'una futura filmoteca nacional... Internacionalment tenim un paper actiu i de referència.

La seu del Raval ha fet augmentar el públic de la Filmoteca a xifres mai vistes. ¿Ha de ser una prioritat tenir les sales plenes?
El públic és bàsic però la Filmoteca no és una sala comercial i no tot s'hi val per tenir espectadors. La programació ha de ser rigorosa, coherent i adaptada a una Filmoteca. Però això no ha de ser una excusa perquè un servei públic no tingui la màxima difusió. En aquest sentit, els gairebé 150.000 espectadors són una gran referència, sobretot si et fixes en la xifra de més de 100 espectadors per sessió. És moltíssim, considerant que fem 27 sessions a la setmana.

En aquests cinc anys, l'exhibició a Barcelona ha canviat. Els Méliès han passat de programar clàssics a ser un cinema de reestrena en versió original. També fa aquesta funció un altre cinema nou, els Texas. Si hi afegim el Maldà i fins i tot el Phenomena, ¿té sentit que la Filmoteca continuï programant el cicle dels Goya, el dels Gaudí i de les millors pel·lícules de l'any?
És una molt bona notícia que no estiguem sols en la defensa d'un determinat cinema d'art i assaig, que existeixi a Barcelona un circuït d'exhibició alternatiu a les sales comercials pures i dures. A París és una tradició important des de fa molts anys. Però la Filmoteca és una altra història. Ens sentim propers a aquest circuït però tenim característiques diferents i és bo que no ens fem la competència. Els cicles que dius són demandes externes a la Filmoteca que provenen de l'Acadèmia Catalana i l'Espanyola i el cicle dels millors films de l'any és una col·laboració amb l'Associació de Crítics i Mitjans Especialitzats. Sempre estem disposats a replantejar les coses, però una de les característiques de la programació que hem impulsat l'Octavi Martí i jo en aquests anys és la interacció. Hi ha una part de cinema clàssic, una altra de cinema que no arriba a sales comercials i una tercera de xarxa, de compartir projectes amb altres equipaments i entitats, que inclou els festivals que acollim.

Davant d'una mala còpia en 35 mm i una bona restauració digital en DCP, jo projectaré el DCP

A l'hora de programar, ¿com trobeu l'equilibri entre el desig d'incloure totes les pel·lícules d'un cicle i de projectar-les en el format original i amb còpies impecables?
La piràmide comença pels desitjos. A l'estiu, l'Octavi i jo donem voltes buscant els dotze grans cicles de l'any següent. I com en el bombo de la copa del món, ha d'haver-hi uns caps de sèrie, que són cineastes en actiu que puguin venir; però també una part catalana, cinema mut, material que no sigui europeu ni americà, un gènere... De vegades ens ajuda –o ens complica– que hi hagi un centenari i de vegades són cicles que arrosseguem durant anys. I gairebé no hem fallat mai: penjar la lona al desembre anunciant que d'aquí un any farem Hou Hsiao-Hsien i després fer-ho és un índex de confiança i seguretat. Després ve l'altra qüestió, que és omplir de contingut els cicles amb pel·lícules i còpies concretes. Quan els companys del British Film Institute restauren el Hitchcock mut, sabem que tindrem el material disponible. En altres casos, sabem on són les còpies: les dels Dardenne i Hou Hsiao-Hsien les ha restaurat la Cinémathèque Royale de Bèlgica, amb qui tenim molt bona relació. Però no sempre el més evident és el més fàcil de trobar: ens va costar molt localitzar bones còpies del cicle del Hollywood dels 70. Per sort, tenim la nostra xarxa de contactes. Pel que fa al suport, com a Filmoteca, sempre intentem projectar en els suports originals. Ara bé, digue'm heterodox, però davant d'una mala còpia en 35 mm i una bona restauració digital en DCP, jo projectaré el DCP.

¿Hi ha alguna línia vermella que et marquis pel que fa als formats? ¿Una Filmoteca pot projectar en Blu-ray i DVD?
Al congrés de la federació de filmoteques, el cap de de la comissió tècnica, un dels màxims experts en materials de preservació, ens va fer un joc que consistia a projectar des de la cabina una sèrie de materials en digital i analògic, demanant que apuntéssim quin era cadascun. La majoria vam donar respostes equivocades i el guanyador va ser un bibliotecari.

De pel·lícules contemporànies en veig 30 o 40 a l'any. I no crec que em perdi gran cosa. Avui dia hi ha moltes pel·lícules prescindibles

Els jocs que feu els directors de filmoteques quan us ajunteu...
Està molt bé el joc i explica moltes coses. Dit això, el DVD és un últim, últim recurs i gairebé està descartat. A la sala Chomón no es pot veure. D'altra banda, ¿què li dius al director que ha fet un petit documental social que només té en DVD? ¿Que perquè som molt exquisits amb els formats no el passarem? No. El Blu-ray, per contra, és un bon instrument. I el DCP és un excel·lent instrument. Amb els suports analògics originals, ara mateix, el dubte és on poses la frontera entre la còpia de preservació i la de projecció. Si només hi ha una còpia d'una pel·lícula, ¿t'arriscaràs a cedir-la perquè vagi circulant i que te la tornin en males condicions? A partir d'aquí, intentem ser al màxim de respectuosos amb el format original, sempre que estigui en un estat acceptable. Després el públic és molt exigent i es queixa perquè la còpia en 35 mm és dolenta, però de vegades és l'única còpia que hi ha. Això va passar fa poc amb una còpia en 35 mm de 'La porta del cel' que, en la meva opinió, estava mal estalonada, però era la millor còpia en 35 mm disponible.

Per cert, com va néixer la teva cinefília? Quan vas començar a escriure sobre cinema?
Jo estudiava medicina i m'agradava molt el cinema. A casa, el pare era traductor i l'ambient era més literari que no pas científic. Un dia em va sortir la possibilitat de muntar unes sessions de cineclub amb una associació de farmacèutics i vaig entrar en el món del cineclubisme i vaig començar a escriure sobre cinema. Primer vaig escriure a 'Film Guía', poc després vaig entrar a 'Dirigido Por' i a partir del 1981 a l''Avui'. Jo era una mica Dr. Jeckyll i Mr. Hyde: el Dr. Jeckyll va exercir la medicina 10 anys a l'Hospital de l'Esperança i va muntar un servei de nefrologia a l'Hospital Mollet. Paral·lelament, Mr. Hyde escrivia sobre cinema. Com que era un 'hobby' podia triar de què parlava. Però el 1989 vaig matar Jeckyll i vaig deixar la medicina per dedicar-me només al cinema.

Com a director de la Filmoteca deus tenir molt menys temps per escriure.
Sí, però no ho he deixat. L'any passat vaig publicar un llibre sobre Orson Welles i n'estic preparant un altre sobre el cinema a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, on s'explicaran moltes coses per primera vegada. És que és un tema apassionant i controvertit. I també escric projectes de recerca que publico en revistes especialitzades.

I la crítica de cinema?
La vaig abandonar quan vaig dirigir les meves pel·lícules, 'La doble vida del faquir' i 'Màscares'. I la veritat és que no la trobo a faltar. De pel·lícules contemporànies en veig 30 o 40 a l'any. I pel que us sento a dir als que en veieu moltes més, no crec que em perdi gran cosa imprescindible per estar al dia. Avui dia hi ha moltes pel·lícules prescindibles.

Més continguts de