Publicitat
Publicitat

Dels Jocs Florals del segle XIV als Premis de Cultura del XXI

Guanyar un premi sol comportar prestigi -diners, no sempre- i maldecaps en forma de menyspreus, suspicàcies i, per damunt de tot, enveges. I si el tal premi és de caràcter institucional, amb autoritats pel mig, els ganivets volen amb profusió. Discretament, que consti. A Catalunya, la intervenció d'institucions polítiques en un repartiment de premis, sovint amb la llengua com a eix, es remunta a les acaballes de l'època medieval, i cal suposar que aleshores els ganivets no eren metafòrics.

Va ser en aquells anys quan es va desenvolupar a casa nostra la mostra per excel·lència del mecenatge del poder: els Jocs Florals. Es tractava d'un certamen literari que, com a fruit del refinament cultural de la cort de la Provença, fou instituït a Tolosa el 1323 per premiar les més altes virtuts poètiques. Va ser implantat al Principat el 1393 per Joan I. Segurament es va fer notar en la decisió la influència de la seva esposa, Violant de Bar, que va afavorir unes intenses relacions culturals amb França. Reis posteriors, com Martí l'Humà i Ferran d'Antequera, van conferir als premis caràcter reial i van implicar en el seu manteniment el consistori de Barcelona. La vigència dels Jocs, però, va anar a la baixa durant el segle XV, fins que es van interrompre.

Olor de naftalina

Tanmateix, la tradició es va reprendre el 1859, gràcies sobretot a la iniciativa d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, que van aconseguir que l'Ajuntament de Barcelona els restaurés i protegís. Rebuts amb escepticisme per elements del catalanisme que els consideraven anacrònics, es van convertir en un dels motors de la Renaixença i, sense oblidar les seves arrels poètiques, van obrir-se a la narrativa, el teatre i els estudis literaris. Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà van ser els grans noms que es van vincular a aquesta etapa, circumstància que no va impedir que a la darreria del segle XIX els Jocs Florals fessin olor de naftalina. La Guerra Civil els va liquidar el 1936. Avui, desproveïts de mística, són un festival de poesia.

Els premis institucionals més contemporanis arrenquen amb la Generalitat dels anys de la República. Un aspecte de la seva tasca va consistir en el foment de tot tipus de manifestacions culturals: artístiques, literàries, musicals, esportives, etc. Per això la Generalitat va impulsar un seguit de premis entre el 1932 i el 1938, dels quals han estat els literaris els que han deixat més empremta: el Joaquim Folguera de poesia, l'Ignasi Iglesias de teatre, el Joan Maragall d'assaig, el Narcís Oller de contes i el Valentí Almirall de periodisme. Poca broma amb la nòmina de guanyadors: Carles Riba, Pere Quart, Xavier Benguerel, Ferran de Pol, Josep Maria de Sagarra, Antoni Rovira i Virgili i Josep Carner, entre d'altres.

La normalització dels guardons

Els esmentats guardons són considerats l'embrió dels actuals Premis Nacionals de Cultura, instituïts pel Govern l'any 1982. De periodicitat anual, detall que aporta normalitat a una història sovintejada pels talls, aquests premis es concedeixen a persones i entitats per les aportacions més rellevants en cadascun dels respectius àmbits culturals. El factor lingüístic, que circumscrivia a les lletres aquests reconeixements, ja és història. Ara mateix, qui tingui una trajectòria professional o artística notable en el món cultural, o qui es dediqui a l'arquitectura, les arts visuals, el cinema, el circ, el còmic, la cultura popular, la dansa, el disseny, la literatura, la música, el patrimoni cultural, el pensament científic, el periodisme o el teatre, és susceptible de ser premiat.

Al final, resultarà que qui no tingui un premi és perquè no vol. O perquè no vol trobar-se amb un ganivet a l'esquena .

Més continguts de