Publicitat
Publicitat

Haruki Murakami: "Els problemes de les plantes nuclears al Japó són el resultat de l'absència d'idealisme"

En una entrevista a l'ACN, l'escriptor japonès reflexiona sobre Barcelona i sobre l'amor i la seva força per canviar el món

És capaç de relatar la història més sàdica, però alhora és un convençut de l'amor i la seva força per canviar el món. És japonès, però a Occident se li reconeix la seva habilitat per traçar ponts entre els dos mons. No va començar a escriure fins als 29 anys, però, quan s'hi posa, no s'atura fins acabar la novel·la. Tímid i alhora proper, l'escriptor Haruki Murakami (Kyoto, 1949) ha concedit una entrevista l'ACN durant la seva estada aquesta setmana a Barcelona. De la capital catalana se n'emporta un munt d'idees que guardarà "en un dels calaixos" de la seva ment i que, d'una manera o d'una altra, plasmarà en algun dels seus llibres.

Un dels motius que l'han fet guanyar el XXIII Premi Internacional Catalunya és que la seva obra és un pont entre Orient i Occident. Però alguns crítics japonesos li han recriminat les seves influències occidentals. De vegades se sent com un home estrany, a la seva pròpia terra?

Quan vaig començar a escriure ficció, alguns crítics em retreien que estava massa occidentalitzat. Però no ara, perquè he canviat molt el meu estil. Estic escrivint un tipus d'històries que no escrivia en els primers anys de la meva carrera. Les meves històries no són de l'Occident o de l'Orient, simplement són les meves històries característiques. Quan vinc a Europa o a Amèrica, la gent diu que les meves històries estan occidentalitzades. Potser al principi de la meva carrera, sí, però ara ja no, simplement són les meves històries.


I vostè se sent més proper a Occident o a Orient?


Jo no ho penso així, simplement faig les coses a la meva manera.


Creu que es necessiten més ponts entre els dos mons?

Jo no ho penso així (somriu)... Les coses ja estan barrejades de manera molt natural, no cal fer ponts. Ja hi ha molts intercanvis, vivim en un món globalitzat. Les cultures són diferents, això és veritat. Però si la història és bona, no importa. Crec en el poder de les bones històries.


Així que podríem dir que les bones històries són universals.

Sí, així és. Els meus llibres són venuts a la Xina, al Japó, als Estats Units i a Europa. I la gent em pregunta per què els meus llibres són acceptats a tot el món, però jo no sé per què. L'únic que puc dir és que si és una bona història, la gent llegirà aquest llibre.


Quin és el secret del seu èxit?

No ho sé. Abans del 1990, el meu nom no era gaire popular a Europa o Amèrica. Però any rere any la gent va anar acceptant els meus llibres. Això és impressionant, no sé perquè. Jo crec que el punt d'inflexió va ser la caiguda del mur de Berlín. Després d'això, la gent va començar a acceptar els meus llibres. Així que es podria dir que va ser el començament del caos. Abans de la caiguda del mur hi havia guerra freda d'Est contra Oest. Però després va començar el caos. Crec que les meves històries són caòtiques, no realistes, desorganitzades. És una fusió de molts factors i el que és real i el que no ho és no està dividit de manera clara.


Creu vostè que encara queden murs per caure?


Sí i no. De vegades es necessiten alguns murs per dividir coses. Sense els murs podria haver-hi el caos total, i això no és bo per a tu ni per a mi. Però és clar que el mur de Berlín no era bo.


En quins casos, doncs, es necessiten murs?

Necessites alguna força per la teva mentalitat. De vegades has de saber què és bo i què és dolent, i separar-ho. Però si aquest mur és massa alt i massa gruixut, això pot portar problemes. Però sí que has de tenir alguns murs. Això és la teva decisió, si necessites o no aquesta separació, i si és bona o dolenta.


Un dels seus punts forts és la seva capacitat de sorprendre els lectors?


A mi m'agrada sorprendre'm a mi mateix. Quan escric, no sé què passarà després. Abans de girar la cantonada, no saps què hi haurà, i això és emocionant. M'agrada sorprendre'm a mi mateix. Si jo em sorprenc, els lectors es sorprendran. Així que no invento res, simplement espero que passi. Estic molt content de ser escriptor perquè cada dia puc sorprendre'm mentre escric un llibre.


És impressionant escoltar-lo quan diu que les històries simplement, li apareixen. Pensa que Catalunya és una font d'inspiració?

Crec que, especialment Barcelona, és una ciutat fantàstica. He visitat moltes ciutats europees, però Barcelona és única. La gent, el paisatge... M'agrada Praga, és una ciutat amb una atmosfera pròpia. Barcelona també és així, és especial. L'obra de Gaudí i tot.


És per a vostè una possibilitat, incloure alguna cosa de Catalunya en la seva obra?

En el meu cas, si escric alguna cosa sobre Barcelona, no és Barcelona, ho canvio. Podria ser Tòquio. Algun paisatge de Tòquio podria ser algun paisatge de Barcelona. Si trobo, per exemple, alguna cosa única en la teva persona, ho puc traslladar en un personatge, en part. Això no vol dir que escrigui sobre tu, però sí que escric alguna cosa sobre tu en un personatge. Això és divertit. Puc construir un personatge a partir de moltes persones que he conegut. Així que cada vegada que conec algú, busco alguna cosa que podria fer servir. És molt interessant observar la persona, l'escenografia, el so... Però no jutjo la gent, simplement observo. Si jutges, es converteix en quelcom estàtic. SI no jutges, es transforma en una cosa activa. M'agrada trobar alguna coses noves per a mi.


Després d'haver visitat la capital catalana en dues ocasions -la primera, ara fa dos anys-, creu que els lectors catalans podran identificar l'essència de Barcelona en les seves properes obres?

Podria ser. Si sents alguna cosa així... (silenci). La meva ment és com una calaixera amb molts calaixos. Tinc un calaix que és Barcelona. Si trobo alguna cosa interessant a la ciutat, la col·loco en aquest calaix, on ja hi ha moltes coses. Estic acumulant moltes coses d'aquí.


Molts dels seus personatges mostren trets autobiogràfics. Són parts de vostè mateix?

Els meus personatges són una possibilitat de mi mateix. Quan poso un personatge en una història imagino que ell podria ser jo, però que no ho és. Així que som diferents l'un de l'altre. Fins i tot si és una noia també penso que podria ser jo, però no ho és, és clar. Algunes parts dels meus personatges són jo mateix, però en la seva globalitat, no són jo. Si escrivís sobre mi mateix, seria avorrit. Així que intento buscar altres possibilitats.


'Tòquio blues' és la seva única obra purament realista. Quina és, doncs, la seva font d'inspiració? La realitat o la ficció?

No m'agrada l'estil realista i 'Tòquio Blues' n'és una excepció. M'agrada escriure sobre fantasies, històries no reals, perquè és més emocionant per a mi. És com si estiguessis assegut al fons d'un pou envoltat d'una paret de pedra. Però si et concentres, pots travessar-la. Això no és real, però de manera metafòrica, és real. M'agraden aquest tipus de relats.


Quina és, doncs, la seva font d'inspiració per inventar tot això?

En realitat, no invento. Les imatges vénen a mi de manera natural. Si vols que aquestes coses vinguin, t'has de concentrar, preparar-te. I has d'estar sol, envoltat de foscor. De vegades és difícil, però si suportes la soledat, les coses vénen cap a tu. Has d'esperar-les, no inventar-les.


Quina és per a vostè la relació entre l'esport i l'escriptura?

Has de ser fort físicament si vols escriure un llibre. 1Q84 vaig trigar tres anys a escriure'l. Cada dia m'aixecava a les cinc o les sis de la matinada i, molts cops, és esgotador. Si vols sobreviure, has d'estar fort físicament. I si vols estar fort físicament, has de fer esport. Són les dues cares de la moneda: ser fort físicament o mental. Per ser escriptor has de tenir fortalesa en tots dos aspectes. He estat escrivint i corrent durant més de 30 anys i estic convençut d'això. És clar que Dostoievsky i Proust no anaven a córrer, però això era el segle XIX, i ara, al segle XXI, les coses són diferents.


Vostè és un amant de la música. Com es comuniquen la música i la literatura?


No vaig escriure res abans de tenir 29 anys. Només escoltava música quan llegia. Però quan vaig fer els 29, només volia escriure alguna cosa, però no sabia com, no en tenia ni idea. Així que vaig pensar que podia escriure com si toqués música. Jo toco el piano. El que necessitava era ritme, harmonia i improvisació. Escric les meves històries com si improvisés una melodia, com en el jazz, que m'encanta. Escriure és improvisar, i he de ser lliure. Si el lector sent la música mentre llegeix el meu llibre, jo estic molt content. Molta gent creu pensar en la intencionalitat, el significat o el tema de la història, però per a mi és important que escoltis la música de la meva història. Si el llibre té ritme, la gent segueix llegint, però, si no en té, s'avorreix.


En alguna ocasió ha defensat que els 'ismes', com el capitalisme o el comunisme, ha perdut pes, perquè vivim en un segle postideològic. La societat actual està condemnada al caos?

Aquesta és una gran pregunta (silenci). Com a escriptor de ficció, crec en les bones històries. Això vol dir que si llegeixes una bona història, estàs anant cap a aquella història, envoltat de ficció. Podries ser algú altre. Si llegeixes Madame Bovary, de Flauvert, podries ser ella en algunes ocasions. És una cosa molt gran posar els teus peus en les sabates d'una altra persona. És comprensió, empatia. Les bones històries et porten a altres llocs. No crec en cap 'isme', però crec en el poder de la comprensió i l'empatia. La imaginació és una cosa molt gran.


I és quelcom que tothom comparteix.

Exactament. Si dues persones llegeixen la mateixa història i senten el mateix, comparteixen la imaginació. I això és una cosa molt gran. Jo sóc una persona optimista.


També és optimista pel que fa al futur del món?

Bàsicament, com a escriptor, sóc optimista. Però, a part de la ficció, no puc ser gaire optimista. El món té molts problemes, però, al mateix temps, sóc optimista quan escric. I vull que els meus lectors siguin optimistes mentre llegeixin els meus llibres. Ells poden ser pessimistes, i en algunes ocasions ho haurien de ser. El sentit de l'humor és molt important en les històries.


Tenint en compte que pensa en escriure sobre el terratrèmol i la catàstrofe nuclear viscuda recentment al Japó, com imagina vostè l'heroi de la seva propera novel·la? Serà optimista?

De vegades escric històries molt fosques. Però el que és comú en els meus personatges és que creuen en l'amor, creuen que l'amor pot solucionar els seus problemes. Això és el nucli d'una bona història. Em fa una mica de vergonya dir-ho, però tu també hauries de creure en l'amor.


Diuen que és el gran motor del món.

Tant si la història té o no un final feliç, si el personatge principal creu en l'amor, això ja és una història optimista.


Aleshores, el missatge és que, encara que hi hagi hagut un gran desastre al Japó, si la gent creu en l'amor, es podrà avançar?

Sí, aquesta és la qüestió principal. És dur ser optimista, de vegades, però les bones històries haurien d'encoratjar aquest sentiment en totes les persones. I haurien d'inspirar, evocar, sacsejar les seves ments. El meu darrer llibre, 1Q84, és molt complicat i llarg, amb trets brutals i foscos. Però el tema principal és l'amor. Si estimes algú, això t'ajuda a caminar per la foscor. És molt simple.


Quan té previst començar a escriure la seva propera obra?

Ara estic descansant, vaig acabar esgotat després d'acabar 1Q84. Ara estic buit, així que estic acumulant informació de Tòquio, de Barcelona... Quan hagi omplert els calaixos de la meva calaixera, aleshores serà el moment. Potser serà d'aquí a un any o d'aquí a dos. Però crec que arribarà. Sé que algun dia, el guàrdia del meu somni, apareix, però no sé quan, però sé que vindrà. Així que estic esperant.


En el discurs de l'entrega del Premi Internacional Catalunya vostè va fer una crítica a les companyies nuclears. I va dir clarament que calia dir 'no' a l'energia nuclear. Tenint en compte que per vostè l'amor és el més important de les seves històries, creu que aquestes grans empreses haurien d'estar empeses més per l'amor i menys per la cobdícia?

El 1968 vaig entrar a la universitat, a Tòquio. Eren anys de revolució, la gent jove era molt idealista. Però aquells dies van acabar, i la gent no està interessada ja en els idealismes, i pensen en fer diners. Crec que els problemes de les plantes nuclears al Japó són el resultat de l'absència d'idealisme. Així que crec que els propers deu anys seran de nou els anys de l'idealisme. Hauríem de construir un nou sistema de valors. El 1989 i el 1969 la gent deia "pau i amor". I potser ha de tornar l'era de la pau i de l'amor. En aquest món, ara mateix, no és fàcil ser optimista. Però ho hauríem de ser, si volem sobreviure. El capitalisme es troba en un punt d'inflexió, ara mateix. Així que hem de buscar el renaixement de l'humanisme. Així que l'eficiència o els interessos són un camí fàcil, però hauríem de buscar el camí difícil. Hem de pensar sobre això, altre cop. (Silenci). Tot i això, jo seguiré escrivint històries recargolades, fosques, de sang... Però, en el fons de la meva ment, jo sóc idealista i crec en l'amor.

Més continguts de