Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

Stéphane Denève mostra l'opulència orquestral de l'única òpera de Dukas

L'enlluernadora 'Ariane et Barbe-Bleue' conquista el Liceu

Amb un segle de retard -es va estrenar el 1907 a París-, ha arribat al Liceu l'única òpera de Paul Dukas, Ariane et Barbe-Bleue , amb llibret de Maurice Maeterlinck sobre el conte de Perrault que també va inspirar, amb diferent final, El castell de Barba Blava , de Bartók. Val la pena descobrir-la.

El seu doble poder d'atracció rau en l'opulència orquestral i el carisma de l'omnipresent protagonista, Ariane, una dona valenta, obstinada a alliberar les altres dones, que viuen tenallades per la seva por de la llibertat. Tots els personatges, fins i tot el maltractador Barbe-Bleue, en depenen.

Òpera feminista? Òpera de dones? Dukas rebutjava les lectures esbiaixades i posava fre a les crítiques insidioses sobre la càrrega feminista i eròtica del llibret. Òpera inquietant, perquè les anteriors esposes són incapaces d'emprendre una nova vida i prefereixen continuar sotmeses.

En contraposició, Ariane simbolitza la capacitat de decisió per prendre el timó de la pròpia vida, fet que la converteix en un dels personatges femenins més poderosos de la literatura operística. El drama real de les dones maltractades incapaces de fer front a la violència queda palès en el superb muntatge del director alemany Claus Guth, procedent de l'Òpera de Zuric. L'escenografia, reforçada per projeccions, remet a aquestes modernes cases de camp d'aparença normal, però que amaguen l'horror a l'interior. Guth juga amb les llums i les tenebres, els colors encegadors, la tensió i la violència latent en una música que, fidel a la premissa de Dukas, crea el seu propi drama.

Orquestrador refinat i perfeccionista obsessiu, l'autor francès desferma colors i llums encegadores en una partitura de tocs wagnerians i enorme tensió que el director francès Stéphane Denève tira endavant amb precisió i sentit dramàtic. No demana impossibles a una orquestra que no té el nivell d'excel·lència que exigeix una escriptura orquestral portentosa, però treu el màxim profit a una plantilla que es lliura a fons.

La soprano Jeanne-Michèle Charbonnet assumeix l'esgotador paper protagonista amb una veu de colors foscos, però estrident en els aguts. Això sí, es deixa la pell en escena i transmet la força dramàtica d'un personatge de dimensions wagnerianes. El repartiment disposa del luxe del baríton baix José van Dam com a Barbe-Bleue -només té una única i breu intervenció cantada al final del primer acte- i la gran tasca de la mezzo Patricia Bardon en l'important paper de dida. Dues veus destaquen en la resta del repartiment: la soprano Gemma Coma-Alabert i el baix Pierpaolo Palloni, membre del cor del Liceu.

Més continguts de