Mor el poeta Leopoldo María Panero
Exponent de la poesia transgressora, ha mort a Las Palmas als 65 anys
MadridEl poeta, actor i escriptor madrileny Leopoldo María Panero ha mort aquest dijous als 65 anys. Els seus editors Huerga Fierro ho han confirmat amb un missatge a Facebook: "Amic Leopoldo María Panero, sempre has estat un extraordinari poeta, fidel i amic dels teus amics. Allà on siguis, que sàpigues que et trobarem a faltar. T'estimem. Descansa en pau". Panero, exponent de la poesia transgressora, ha mort a Las Palmas.
Nascut a Madrid el 1948, era fill del poeta Leopoldo Panero, una de les veus líriques de la poesia espanyola de la postguerra més ben considerades, i de l'escriptora i actriu Felicidad Blanc. També era germà del poeta Juan Luis Panero (1942–2013) i de Michi Panero (1951–2004). Panero va debutar de molt jove: va formar part de l'antologia 'Nueve novísimos poetas españoles' al 1970, feta per Josep Maria Castellet. Des de llavors, la seva trajectòria poètica va créixer amb regularitat. Un llibre cada dos anys, aproximadament. "Así se fundó Carnaby Street' (1970) va ser seguit per 'Teoría' (1973), 'Narciso en el acorde último de las flautas' (1979), 'Last river together (1980) i 'El último hombre' (1983). Tot i la inestabilitat psicològica, que el va tenir ingressat durant anys –fins a l'actualitat– en diferents hospitals psiquiàtrics de la Península i de Les Canàries, Panero no ha deixat mai de publicar ni de traduir. Alguns dels seus últims poemaris són 'Esphera' (2009) i 'Cantos del frío' (2011).
La poesia del germà mitjà dels Panero és intensa, un crit estripat, maleït i èpic: "Sólo la nieve sabe / la grandeza del lobo / la grandeza de Satán / vencedor de la piedra desnuda / de la piedra desnuda que amenaza al hombre / y que invoca en vano a Satán / señor del verso, de ese agujero / en la página / por donde la realidad / cae como agua muerta" ('Himno a Satán'). Panero, però, podia optar de vegades per ser prosaic: "Fumo mucho. Demasiado. / Fumo para frotar el tiempo y a veces oigo la radio / y oigo pasar la vida como quien pone la radio. / Fumo mucho. En el cenicero hay / ideas y poemas y voces / de amigos que no tengo" ('La canción del croupier del Mississipi').
