Miguel Milá: emocionar amb el més simple

BarcelonaMiguel Milá (Barcelona, 1931) ha fet més de 240 dissenys, la majoria produïts des que va obrir el primer estudi el 1958. Milá està considerat un dels grans pioners a Catalunya, però diu d’ell mateix que és un home “més de present i futur”. El passat, senzillament, li produeix “satisfacció”. De fet, als 85 anys continua en actiu i els treballs més recents, com el banc Bruno, els ha fet juntament amb el seu fill Gonzalo.

L’empresa que Milá va fundar el 1958, el mateix any que obria el seu estudi, es va dir Trabajos Molestos, una verdadera broma si es té en compte que el gruix de l’arxiu professional que ha donat al Museu del Disseny inclou més de 2.000 documents. Quan entra dins les àmplies sales de les reserves del museu, sembla que comenci a donar més valor a aquests materials que quan els tenia amb ell. “No he cuidat mai tant les meves coses”, diu Milá mentre comença el recorregut acompanyat de la directora del centre, Pilar Vélez.

La conservadora del museu, María José Balcells, es posa uns guants de cotó, obre un arxivador i comença a mostrar a Milá alguns dels seus plànols i esbossos, guardats curosament dins unes grans carpetes de paper. El primer que apareix és un plànol amb detalls constructius de làmpara TMC, datat del 1978, prop de vint anys després que sortís a la venda per primera vegada. “La primera versió la tinc al dormitori i no té gairebé res a veure amb aquesta”, diu el dissenyador. Per què n’ha fet tantes versions? “Quan fas un pas endavant i aquest pas t’emociona una mica, t’engresques i després veus que l’has de corregir”, explica Milá, que va ser el primer guanyador del premi nacional de disseny el 1987, juntament amb André Ricard i la firma Casas.

Dissenys per satisfer necessitats

Els dissenys de Miguel Milá es caracteritzen per l’economia de mitjans, els materials nobles i l’afany d’intemporalitat. Segons la seva filosofia, “han de satisfer al màxim amb la màxima simplicitat”. “S’ha d’emocionar amb la simplicitat. Com més simple és un objecte, l’emoció és més gran”, diu. Assegura que la base del seu treball és “satisfer la necessitat de la gent” i despulla tant el disseny de qualsevol detall accessori que l’arriba a comparar amb una eina: “A la gent li agraden molt les eines, i estan fetes amb una intenció molt concreta, per a una necessitat molt concreta. Hi ha eines que són maquíssimes, de simples com són”. Però amb tots aquesta ingredients no estava previst que tingués futur dins l’estètica retrògrada franquista. Així i tot, se’n va sortir: “No em va costar tant com em pensava perquè la gent hi va respondre molt bé i hi ha continuant responent molt bé gairebé 60 anys després. Fa pocs dies vaig comprar una làmpara meva als Encants, i això anima”.

La simplicitat també conté la clau de l’estètica. “Hi ha un tema que sempre trec quan parlo de làmpares: una làmpara és un objecte que l’únic que fa és distribuir adequadament la llum. Però s’ha de tenir molt en compte estèticament, perquè ens eduquem en un ambient on estem envoltats d’objectes i una làmpara està moltes més hores apagada que encesa”, diu. I de la TMC, Milá conclou: “No m’han copiat gaire. És tan senzilla que no es pot copiar”.

Miguel Milá prové de la família que va encarregar La Pedrera a Antoni Gaudí. Va començar els estudis d’arquitectura però els va abandonar pel disseny. “Treballava a l’estudi del meu germà [Alfonso Milá] i de Federico Correa i em va agradar més la feina que els estudis. Em vaig cansar d’estudiar i, sobretot, dels exàmens”, recorda Milá, que com a dissenyador es considera “autodidacta”. Quan de l’arxivador del Museu del Disseny surt un plànol de l’interiorisme de l’Hospital Clínic (1980-1984), li tornen a venir al cap molts records: “El vam canviar completament, li vam donar una gran empenta però ens va costar molt convence’ls”. A Milá no li fan por els reptes i li agradaria entrar en el terreny del disseny automobilístic. “M’hauria agradat dissenyar un cotxe. S’han fet moltes tonteries, a la gent li agrada anar en cotxes que són com un Fórmula 1”, diu.