Mor el pianista cubà Bebo Valdés als 94 anys

BarcelonaBebo Valdés (Quivicán, Cuba, 1918 - Suècia, 2013) ha mort aquest divendres als 94 anys. El pianista, músic de jazz i música cubana va aconseguir l'èxit a l'illa als anys 50 però va retrobar la popularitat quan ratllava els 80 anys amb l'èxit mundial 'Lágrimas Negras'.

Fill d'una família d'esclaus, estudia piano des dels 7 i als 18 se'n va a l'Havana a aprendre'n al conservatori. Comença la seva carrera als anys 40 del segle XX amb l'orquestra de Julio Cuevas i, després d'un viatge a Haití, torna a l'Havana i treballa amb l'orquestra del cabaret Tropicana, on coneix Joséphine Baker, Tongolele i Nat King Cole. Al cap de 10 anys ho deixa després d'un atemptat en què quasi mor. Als anys 50 es fa popular a l'illa gràcies a la televisió i a un nou ritme que s'inventa, el 'batanga', tot i que el mambo i les descàrregues de jazz són molt més populars. El 1952 grava 'Con Poco Poco'.

La Revolució Cubana el 1959 el fa marxar: a Mèxic, gira per Europa i finalment s'estableix a Suècia. Als seixanta deixa de ser conegut i acaba treballant en bars d'hotels. Però el 1994 rep la trucada de Paquito D'Rivera i enregistra un nou disc a Alemanya, 'Bebo Rides Again', col·lecció de clàssics cubans i originals de Valdés. L'any 2000 és el de la consolidació d'aquest renaixement gràcies a 'Calle 54', de Fernando Trueba. Després grava 'El Arte del Sabor', amb el qual guanya dos Grammy el 2001. El tercer se l'enduu pel disc 'Lágrimas Negras', amb Diego El Cigala. Guanya dos Grammy més amb 'Bebo de Cuba' i un altre amb el disc integral de piano 'Bebo' el 2006.

Grava 'El Milagro de Candeal', dirigida per Fernando Trueba, i el 2010 fa la banda sonora de 'Chico y Rita', l'argument de la qual conté fragments de la seva pròpia vida.