Publicitat
Publicitat

OBITUARI

La guionista i directora de comèdies romàntiques deixa escrit que enyorarà els fills i el Central Park

Quan la Nora va trobar la mort

Es fa estrany plorar per la Nora Ephron: ens tenia acostumats a riure. Es burlava del món i de si mateixa en un to agredolç, però feia pel·lícules amb final feliç. Ara que ja no hi és, si ens cal un happy end dels seus haurem de tornar a veure Quan en Harry va trobar la Sally . Una comèdia rodona de Rob Reiner, amb guió d'Ephron, que ni ella va aconseguir superar en les cintes que va dirigir després.

"He vingut aquí aquesta nit perquè quan t'adones que vols passar la resta de la teva vida amb una persona, desitges que la resta de la teva vida comenci tan aviat com sigui possible", diu en Harry a la Sally. En aquell moment (això era el 1989) els addictes a les comèdies romàntiques vam entendre que la resta de la nostra vida seria millor gràcies a la Nora Ephron. I qui sap si també vam entendre que un home i una dona no poden ser només amics. "Cap home pot ser amic d'una dona que consideri atractiva, sempre hi vol tenir relacions sexuals", afirma en Harry. La Sally dedueix: "Llavors, pot ser amic d'una dona que no trobi atractiva". Ell: "No, tard o d'hora també voldrà endur-se-la al llit". El que no està tan clar és que, un cop al llit, la dona en qüestió tingui un orgasme tan fabulós com el que fingeix Meg Ryan a l'escena més recordada del film, rematada amb aquell antològic "prendré el mateix que ella".

Un plaer absolut, repassar els guions i textos de la factoria Ephron. Era creient i practicant de la frivolitat ben entesa, a l'estil Yasmina Reza. Feminista i femenina, admetia sense manies que anava a la perruqueria a pentinar-se dos cops per setmana: "És més barat que el psicoanalista i molt més inspirador". Encara no fa quinze dies, parlant per telèfon amb un productor des de l'hospital on estava ingressada, li va dir: "Si pogués venir un perruquer, faríem una reunió aquí".

Nora Ephron vivia i escrivia. I escrivia el que vivia, per descomptat. Quan el seu segon marit, el famós periodista Carl Bernstein (sí, el del cas Watergate), li va fer el salt, ella es va venjar a la seva manera: amb una novel·la autobiogràfica, Heartburn , rebatejada Després de l'amor en català (Columna) i Se acabó el pastel en castellà (Anagrama). L'articulista, guionista, productora i directora de cine vivia a Nova York ("no podria viure enlloc més") i es passava "la major part del dia i la meitat de la nit" davant d'un ordinador de la marca de la poma. Va començar a sentir-se escriptora el 1972, quan va fer un article a Esquire sobre tenir els pits petits. Filla de guionistes de Hollywood, el salt al cinema el duia escrit a l'ADN. Va rebre tres nominacions a l'Oscar.

Tot i que va mantenir prou en secret la leucèmia que patia, en va donar algunes pistes. Al final del llibre I Remember Nothing , publicat el novembre del 2010, fa una llista de coses que enyorarà de la vida i coses que no. Enyorarà els fills, el tercer marit, la primavera, la tardor, el Central Park, llegir al llit, l'arbre de Nadal, París, sopar amb amics. No trobarà a faltar la pell seca, el mail, rentar-se els cabells, els funerals, les enquestes, la caiguda del dòlar, les mamografies, les factures ni treure's el maquillatge cada nit.

L'últim llibre de l'autora traduït al català és El coll no enganya (Angle). "De tant en tant llegeixo algun llibre sobre l'edat, i qui sigui que l'ha escrit assegura que ser gran és una cosa fantàstica. És fantàstic ser assenyat, savi i madur; és fantàstic trobar-se en aquell punt en què saps què és important a la vida. No suporto la gent que diu això. En què pensen? Que no tenen coll? Que no estan cansats de vestir-se per dissimular-lo?". La ja enyorada Nora Ephron, morta als 71 anys, havia arribat a ser assenyada, sàvia i madura. I havia comprès de debò què era important a la vida: el seu coll.

Més continguts de