Roberto Bolle, el ballarí que vol ser una estrella de rock

BarcelonaEl ballarí Roberto Bolle és el més semblant a una estrella del rock, a Itàlia. Omple grans auditoris i protagonitza campanyes de publicitat. El fotollibre on apareix tot sol ballant als grans símbols patrimonials italians o les portades de 'Vanity Fair' i de 'Vogue' (obra d'Annie Leibovitz) en són només algunes mostres. La fama del seu atractiu el precedeix: "Sí, segurament la bellesa, el físic, l'harmonia, són valors importants en la dansa –afirma. L'estètica és un valor en la societat de la imatge en què vivim avui. No ho nego. Però sense una gran determinació no pots mantenir bons resultats durant tants anys de carrera". Bolle ha volgut jugar les seves cartes: creu que pot utilitzar la popularitat per guanyar nous públics per a la dansa. Sense anar gaire lluny, aquesta tardor tindrà un programa 'primer time' al canal RAI1. "Busco trencar les barreres que hi pot haver per als ballarins clàssics, en tots els camps. Per això he col·laborat amb Leibovitz, Peter Greenaway, Bob Wilson o Bruce Weber", diu.

'Roberto Bolle & Friends', la gala que presentarà divendres en el seu debut al Festival de Peralada, acaba d'omplir dues nits les termes de Caracal·la i, la setmana passada, l'Arena de Verona amb 14.000 persones. "La gala neix fa 15 anys perquè vull treure la dansa dels teatres lírics, que no són accessibles a tothom. L'èxit de la proposta fa que acabi en llocs tan especials com la Vall dels Temples d'Agrigent o el Colosseu de Roma. A Itàlia, ha atret molta gent que mai no havia vist dansa i s'ha convertit en un esdeveniment pop". Ell la imagina "com un concert d'estrelles del rock". "Per a mi aquest és l'èxit més important", afirma.

Acompanyat de nou ballarins de les grans companyies internacionals (del Royal Ballet de Londres fins a la Scala de Milà, del Semperoper Ballet fins a l'American Ballet), Bolle ha seleccionat deu 'pas de deux' de diferents èpoques, des de clàssics com 'Don Quixote' i 'Le Corsaire' fins a coreografies contemporànies de William Forsythe i Christopher Wheeldon, de les quals ell en balla quatre. La resta, les interpreten els seus 'amics': "He buscat primers ballarins internacionals que són els millors en les peces que ballen –assegura. El més important de la gala és la qualitat de les interpretacions i la diversitat de les peces, que serveixen per acostar-nos a tot tipus de públics". Fins i tot tanca l'espectacle amb una paròdia dels estereotips de la dansa clàssica. "La dansa és massa seriosa", diu. "Hi ha molta feina per fer –afirma sobre la necessitat de popularitzar el gènere–, i això és el que estic fent amb resultats òptims".