Publicitat
Publicitat

La gran jugada de Sergi Belbel i els equilibris de Lluís Pasqual

Un cop d'efecte al TNC Sergi Belbel ha guanyat la partida per molt poc. En un article d'aquesta columna de fa unes setmanes deia que el repte del nou director del TNC seria donar l'alternativa als autors catalans en la sempre complicada Sala Gran. Si ja són madurs, doncs, que pugin al primer equip, que surtin a jugar a l'estadi. Feina feta, però, perquè Belbel, per coincidència -que no per influència-, ja tenia preparada la jugada. Magistral. La seva última temporada és una aposta pels autors catalans en tota regla i un gir enginyós del director. Entre els noms que debutaran a la Sala Gran, deixin que parli de Jordi Casanovas. No només perquè és un dramaturg compromès, imaginatiu i pròxim, sinó perquè és un home de teatre de cap a peus, i a la nova temporada reposarà a la Sala Gran Una història catalana (estrenada a la Tallers l'any passat i ara revisada), amb la qual els espectadors trepitjaran el magne escenari. Però també estrenarà al Liure una peça titulada Pàtria . Lliguin caps. Vull afegir que el que ha fet Jordi Casanovas a la Sala Flyhard és impressionant. Tant, que, una vegada que el projecte T6 de joves autors esgota, penso, la seva fórmula primigènia, el nou director del TNC (Xavier Albertí) hauria de cedir a Casanovas la Sala Tallers perquè la gestionés. Estic segur que la convertiria en un Royal Court (a Londres) i obriria una manera de fer les coses que penso, francament, que seria molt interessant.

El Teatre Lliure 2012/2013 Lluís Pasqual va haver de renunciar a un dels muntatges que preparava (amb Pep Bou) arran de la crisi. No sé per què no recupera la idea per al nou cicle, però mentrestant veig que Pasqual es compromet a dirigir fins a tres obres: Blackwird , de David Harrower; un Strindberg ( La casa cremada ), i un Goldoni -un autor al qual Pasqual torna i que li va com anell al dit-, Els feréstecs . Deunidó! La pròxima temporada del Teatre Lliure s'equilibrarà entre noves veus i clàssics universals. Té, a més, un element diferencial, la presència de teatre de Madrid: Animalario, la Compañía Nacional de Teatro Clásico, un text d'Ignacio García May (un projecte recuperat de l'any passat) i Juicio a una zorra , de Miguel del Arco, amb la immensa Carmen Machi. I tot mirant els clàssics, homenatges commemoratius del centenari de la mort de Strindberg i el bicentenari del naixement de Georg Büchner.

Més continguts de