"L'espectador normal d'avui dia està idiotitzat"

BarcelonaEl 10 d’agost del 1715 el rei Lluís IV es va queixar d’un dolor agut a la cama. Guy Crescent Fagon, metge en cap de la cort, ho atribueix a la ciàtica i prescriu un xarop d’opi per alleugerir les molèsties. Tres setmanes i una desfilada de metges després, la gangrena posa fi als 72 anys de regnat del Rei Sol. Albert Serra (Banyoles, 1975) porta al cinema l’agonia del monarca absolutista a La mort de Lluís XIV, que ahir va arribar als cinemes, una pel·lícula bella i inacabable que transcorre pràcticament sense sortir de l’habitació del rei. En aquest escenari té lloc una pugna entre la vida i la mort, però també entre diferents formes d’entendre la medicina: la dels metges científics de la cort i la de Le Brun (Vicenç Altaió), un defensor dels elixirs i l’alquímia que es proclama deixeble d’Arnau de Vilanova, metge català i figura cabdal de la medicina en l’Edat Mitjana.

L’ARA reuneix Serra amb l’historiador Sergi Grau (Terrassa, 1978), que va dedicar la seva tesi a Arnau de Vilanova i és especialista en història de la medicina. La conversa entre ells només podia transcórrer en un lloc: l’amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, un edifici senyorial que, en un passadís de la planta baixa, encara exhibeix una placa que celebra Arnau de Vilanova com “el millor metge del món”.

¿Fins a quin punt la pel·lícula es basa en fonts documentals?

Albert Serra : A mi m’agrada barrejar l’exactitud històrica amb coses inventades i portar-les fins al límit de l’absurd. Però, pel que fa als fets, tot el que explico va succeir. La pel·lícula segueix dues fonts, principals. La primera són les memòries del duc de Saint-Simon, que ja tenen un gran interès des d’un punt vista literari, perquè és un dels millors escriptors francesos de la història, i escriu principalment sobre el regnat de Lluís XIV. Després de la seva mort, les memòries perden interès, no per res, sinó perquè Lluís XIV és un catalitzador d’anècdotes i situacions. La descripció estricta de l’agonia ocupa unes 8 o 10 pàgines. L’altra font són les memòries del marquès de Dangeau, que no tenen interès literari, però descriuen de manera més extensa la cronologia de fets dels últims dies del rei. I, tot i que ens hem permès algunes llicències, les revistes històriques franceses que han publicat articles sobre la pel·lícula la consideren històricament molt vàlida. Però a mi el que m’interessava és treballar el fora de camp, és a dir, aconseguir que la cort, la família i l’estat, tot el món, quedessin reflectits en la pel·lícula sense abandonar l’habitació.

Sergi Grau : Si ens centrem en el tema mèdic, la pel·lícula representa molt bé el conflicte entre la medicina ortodoxa tradicional i la pseudomedicina més esotèrica, que és un debat encara vigent avui. En aquest sentit és molt interessant la figura de Le Brun, que és un pseudometge poc conegut però reflecteix molt bé aquest tipus de personatges. Quan al film li pregunten qui és el seu mestre, primer no diu res, i això genera tot de dubtes entre els metges de la cort que s’accentuen quan després dóna a entendre que és deixeble d’Arnau de Vilanova. Irònicament, l’Arnau de Vilanova històric no era alquimista sinó un metge universitari, però, després de la seva mort, deixebles seus van elaborar una alquímia de l’elixir i es va crear una llegenda al seu voltant com a gran alquimista que va perdurar fins al segle XIX. Arnau de Vilanova, per cert, va ser condemnat a París, però no per la seva tasca mèdica, sinó per les tesis apocalíptiques que va publicar quan va anar amb una ambaixada de Jaume II.

Serra : Aquí hem d’aclarir una cosa. Le Brun va existir i realment va donar-li un elixir a Lluís XIV, però que esmenti Arnau de Vilanova és inventat, una improvisació del rodatge que lligava perfectament. Imagina el grau de desesperació dels metges de la cort i dels metges de la Sorbona quan permeten que Le Brun visiti el rei. Tot i que els dubtes de la medicina científica aleshores devien ser més grans. Ara no es recorre a un metge homeòpata així com així. Un altre invent, crec que del Vicenç [Altaió], és la fórmula de l’elixir: sang i semen de toro amb grassa de granota.

Grau : Sí, però curiosament té sentit. Una llegenda atribueix a Arnau de Vilanova la creació d’un homuncle, una mena d’ésser artificial. I la base d’aquesta creació és l’esperma, perquè és l’element generatiu. Així que no és descabellat que en un elixir per curar el cos aparegués l’esperma.

¿El conflicte entre la medicina científica i l’esotèrica és molt antic?

Grau : És un debat que ja es produïa en el temps d’Arnau de Vilanova, que és l’època en què es constitueixen les gran universitats europees de Montpeller i París. És llavors quan s’estipula que per exercir la medicina cal una llicència i que si ho fas sense tenir-la pots ser perseguit.

Serra : És corporativisme. En la pel·lícula n’hi ha de tres tipus. Primer, els metges del rei, que es consideren per damunt de tots. Després els de la Sorbona, que posseeixen el saber acadèmic però són menyspreats pels de la cort perquè afirmen que els han vist treballar “davant dels llibres i en amfiteatres” però rarament els han vist curar malalts. I el tercer estadi és el saber esotèric. Però la divisió conceptual profunda és considerar si la malaltia forma part de la vida o no. Si és inherent des d’un punt de vista fisiològic, orgànic i fins i tot moral, o si tenim el dret d’expulsar la malaltia. Wittgenstein, per exemple, es nega a tractar el seu càncer per aquesta idea de la malaltia com una degeneració natural de les cèl·lules que forma part del cicle vital. No veu el sentit a oposar-s’hi a través de la ciència o la voluntat. En realitat, totes aquestes coses pseudocientífiques és evident que tampoc volen curar, és una mena de placebo psicològic que no ataca les causes de la malaltia. I de fons hi ha aquesta idea que la malaltia tampoc és una cosa tan terrible o externa al desenvolupament humà. I això sí que marca un punt d’inflexió moral.

Grau : És la concepció de la medicina com part del teu espai vital. És una medicina que ho relaciona tot amb l’Univers. Avui mirem els astres i veiem uns objectes inerts, però per a la medicina antiga estaven relacionats amb la salut.

Serra : Per trencar una llança en favor de la medicina esotèrica, és veritat que no es pot demostrar que sigui certa... Però tampoc que sigui falsa [riu]. I en l’època de Lluís XIV el vessant científic de la medicina és tan rudimentari que gairebé sembla grotesc. De fet, aquesta és la gràcia de la pel·lícula, que tot sembla grotesc. ¿Quina és la diferència entre donar-li sang de toro o llet de burra? És un remei igual d’absurd.

La pel·lícula en realitat no presenta cap paradigma per damunt de l’altre. De fet, tots dos fracassen: el rei s’acaba morint.

Serra : És cert, el paradigma modern fracassa. Però hi ha una cosa molt maca en l’última frase de la pel·lícula, quan el metge diu: “La pròxima vegada ho farem millor”. És molt irònica, però demostra que tot el sistema de la medicina moderna funciona per assaig i error... I amb gent real! Així com la medicina esotèrica, en no incidir d’una manera directa, no avança, la científica sí que pot millorar, però a còpia d’errors.

Grau : En la medicina antiga hi ha coses molt divertides. Arnau de Vilanova té un tractat dedicat a Jaume II, El regiment de sanitat, que està dedicat a la dieta i parla explícitament de les hemorroides del rei i de com tractar-les!

Serra : En el fons, la medicina era l’única manera de posar bogeria en la pel·lícula. Lluís XIV és un tema tan solemne i tan codificat, sobretot a França, que no pots introduir elements gaire extemporanis o excèntrics perquè estarien fora de joc, serien banals. I la medicina és la forma que vaig trobar de fer-ho. Quan em diuen que les altres pel·lícules són més boges, sempre dic: “Va, fes-ho tu”. És molt fàcil treure Casanova cagant, rient i plorant, perquè és Casanova, tot bogeria, però Lluís XIV...

I què hi ha d’inventat al film?

Serra : Hi ha una escena en què els metges de la cort es miren els ulls del rei amb un aparell estrany, i qualsevol diria: “Què collons és això? No té cap sentit!” I no en té, és una caixa que vam trobar en un lloc de decoració artística. Jo volia insinuar que és una mena d’eina de diagnòstic basat en la coloració de l’iris, però n’hi ha que s’han pensat que li estan preparant els ulls mortuoris, que és una idea molt bonica. És la màgia de fer pel·lícules amb respecte per tot aquest debat sobre la medicina i al mateix temps ampliar-les amb coses absurdes que no ho semblen. El problema és que la gent no s’hi fixa, miren la pel·lícula però res no els activa un pensament. L’espectador normal d’avui dia està idiotitzat.

Grau : Al film hi ha molt de suc entre línies i és un perill que la gent es quedi només amb les línies. Però hi ha elements de reflexió molt interessants que potser no es veuen perquè cal saber posar-los en context dels debats actuals.

Serra : Un exemple és el discurs que li fa el rei al fill. Li diu que eviti guerres amb els països veïns, que alleugereixi el poble de les seves càrregues, que s’oblidi de grans construccions... Li recomana tot el contrari del que ell havia fet! Quina mala mort, oi? Quina vida més malbaratada, si arribes a aquesta conclusió. Trobo a faltar més sensibilitat en l’espectador per apreciar la petita bellesa d’aquests detalls. I això que els actors són molt bons i ho posen molt fàcil.

És interessant que l’únic actor no professional sigui precisament el que interpreta el metge esotèric.

Serra : Ben vist. Es pot dir que representa l’aportació esotèrica en el sector de la interpretació [riu]. En lloc de preguntar-li qui és el seu mestre en medicina, els altres actors li haurien d’haver preguntat qui era el seu mestre en interpretació. I aleshores s’hauria quedat mut.

I en lloc d’Arnau de Vilanova, després podria haver citat el nom de Lluís Carbó.

Serra : Sí, per què no?