LONDRES TRENCA AMB UNA DISCRIMINACIÓ HISTÒRICA

Superman mai no va salvar cap negre fins al 1963

La Tate Modern presenta una mostra de l’art sorgit a l’ombra de la lluita pels drets civils i el Black Power
'Icon for my man Superman' de Barkley Hendricks

“Superman mai no va salvar cap negre”. La frase és de l’activista Bobby Seale, cofundador amb Huey Newton del Black Panther Party (BPP), una organització política que reclamava el Black Power, el poder negre, i el socialisme als Estats Units. El partit va néixer a l’ombra de la lluita del moviment pels drets civils dels afroamericans que van encapçalar, entre altres figures, Martin Luther King Jr., Malcolm X i Angela Davis.

La sentència de Seale va inspirar el quadre de Barkley Hendricks (1945-2017) Icon for my man Superman (Superman never saved any black people. Bobby Seale ), la reproducció del qual encapçala aquestes línies. L’original es pot veure en una sorprenent i inèdita exposició, Soul of a Nation ( L’ànima d’una nació), que es pot visitar a la Tate Modern Gallery de Londres fins al 22 d’octubre.

Silenciats i marginats

La mostra rescata tot un seguit de noms molt rellevants de l’art negre dels Estats Units, però llargament silenciats o ignorats per l’ statu quo internacional. Un statu quo que, de fet, ha practicat el mateix que el moviment pels drets civils nord-americans denunciava: la discriminació sistèmica, en aquest cas a les sales d’exposicions.

A la Tate, al costat d’un clàssic retrat del boxejador Muhammad Ali / Cassius Clay fet pel tòtem del pop art Andy Warhol, hi ha obres d’absoluts desconeguts pel gran públic, però d’innegable valor artístic i testimonial. “Per a moltes persones que creuen que coneixen la història de l’art nord-americà del segle XX, i que saben perfectament qui és Andy Warhol i Roy Lichtenstein, aquesta exposició els oferirà una visió i una història completament diferent sobre un grup d’una sèrie increïble d’ambiciosos artistes que ens han deixat obres excel·lents”, defensava aquesta setmana Mark Godfrey, un dels comissaris de l’exposició, durant la presentació a la premsa internacional.

A més de l’esmentat Hendricks, hi destaca una pintura, que s’exhibeix per primer cop en públic, d’un altre dels grans absents dels museus del món, Jack Whitten. Es tracta de la peça Homage to Malcolm, del 1970. És un monumental triangle negre concebut com a monument a Malcolm X, l’activista afroamericà i musulmà assassinat el 1965 a Nova York. L’any 2015 el president dels Estats Units, Barack Obama, va atorgar a Whitten la Medalla Nacional de les Arts. Els responsables de l’exposició van trobar el quadre al soterrani de l’estudi de l’artista, al barri novaiorquès de Queens, mentre dissenyaven les línies mestres de la mostra.

L’exposició abraça el període clau 1963-1983, dues dècades que van des del moment àlgid de l’esperança que va representar Martin Luther King Jr. -enfortida també en el moment dels processos de descolonització de l’Àfrica i la presa de consciència dels afroamericans com una nació dins d’una altra- a la fi de la il·lusió. Un final que va deixar enrere cadàvers tan il·lustres com els de Martin Luther King Jr. i Malcolm X.

La voluntat de la Tate és interrogar a través de l’obra d’una seixantena d’artistes molt polifacètics, i amb gairebé 150 peces -instal·lacions, fotografies, collages, vestits, escultures i pintures-, sobre l’existència d’un black art i d’una estètica concreta, que es desenvolupen en paral·lel a la revolució política i social que va tenir lloc en aquells anys als Estats Units. Durant el recorregut per les sales, Mark Godfrey ho resumia així: “L’exposició recull algunes de les preguntes que es fan tots els artistes aquí representats. Què significa ser un artista negre als Estats Units en aquells anys. ¿Hi pot haver un art negre o una estètica negra concreta? La resposta va ser múltiple -continuava Godfrey-. Des de Chicago, Nova York i Los Angeles es feien plantejaments molt diferents. Alguns feien un treball abstracte, d’altres experimentaven a partir d’imatges fotogràfiques, d’altres feien art de carrer o només fotos o cartellisme”. Les sales mostren les diferents maneres de resoldre els interrogants assenyalats pel comissari.

Majoria d’edat

El 1963 amb què arrenca el viatge per la Tate va marcar la majoria d’edat del moviment pels drets civils, incipient des de finals dels anys 30, però fins aleshores gens massiu. Aquell any el reverend Martin Luther King Jr. va fer a Washington, com a colofó de la Marxa pel Treball i la Llibertat que va aplegar més de 200.000 persones a la capital nord-americana, el seu discurs més famós, conegut per una de les frases que va repetir incansablement, “ I have a dream... ”: “El meu somni és que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: «Mantenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes són iguals...» Tinc un somni...”

No tothom era igual aquells anys als Estats Units, però. Ho havia demostrat Rosa Parks, i abans encara altres. Considerada popularment com la primera dama dels drets civils, el 1955 Parks es va negar a obeir la llei que l’obligava a cedir el seient d’un autobús a un home blanc que havia trobat ocupats tots els que estaven reservats per als de la seva raça. La segregació era la norma. Rosa Parks feia un trajecte intern a la localitat de Montgomery, a l’estat d’Alabama, al sud del país, on les pràctiques quasi esclavistes i el terrorisme racista del Klu Klux Klan seguien vigents.

Amb l’acció d’aquella dona, aleshores de 42 anys, el moviment polític més rellevant de la segona meitat del segle XX nord-americà començava a bullir. El multitudinari acte de Washington del 28 d’agost del 1963 ja esmentat va ser-ne la definitiva posada de llarg després d’anys d’una lluita relativament minoritària.

Tot i els cops soferts, a finals dels anys 60 la reivindicació del Black Power era una realitat innegable. La prova de la seva popularitat va ser, entre altres fets, la salutació amb el puny alçat enfundat amb un guant negre dels medallistes nord-americans Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, primer i tercer en la cursa dels 200 metres llisos. Sonava l’himne nacional dels Estats Units i s’hi hissava la bandera, i els dos atletes van aprofitar l’ocasió per fer una declaració política tan contundent com la punyent ironia que havia etzibat Bobby Seale referida a Superman.

Trencar un tabú

Aquells punys van ser un dels símbols més poderosos del Black Panther Party, fundat dos anys abans dels fets de Mèxic. A la mostra de la Tate hi ha també l’escultura que el representa, i que representa aquesta força, batejada amb el nom de Black unity, d’Elizabeth Catlett (1915-2012), realitzada el 1968. Els avis de Catlett havien sigut esclaus.

Més enllà de la qualitat i el simbolisme de les peces exposades -per exemple, un retrat de Malcolm X fet amb les lletres d’un dels seus discursos, obra també de Jack Whitten, i un cartell de David Hammons que mostra una figura atapeïda i entremaliada que lluita en una cadira, una al·lusió al judici contra Bobby Seale per conspiració per incitar a la violència-, Soul of a Nation suposa el trencament del tabú sobre l’art negre que ha planat als grans museus del món. L’any passat, durant la presentació de la nova ampliació de la Tate Modern, la nova directora de la institució, Frances Morris, ja va anunciar aquesta voluntat.

Una banda sonora de John Coltrane a Beyoncé i The Roots

L’exposició de la Tate Modern també té una banda sonora molt concreta. Per exemple, quan l’espectador recorre la sala dedicada a l’art abstracte, el més aconsellable és escoltar John Coltrane. La pintura Trane, de William T. Williams, va ser feta pensant en les seves composicions. Una de les obres que hi ha de Jack Whitten s’origina en el procés de reflexió i diàleg entre el treball d’aquest artista i el de Coltrane, després que Whitten anés a escoltar el músic durant cinc nits seguides en un local de Nova York. El quadre What’s going on, de Barkley Hendricks, s’inspira en les primeres notes i estrofes de la cançó de Marvin Gaye del mateix títol. Els comissaris de Soul of a Nation han elaborat una llista a Spotify amb quaranta temes que són l’altra expressió del Black Power. Mahalia Jackson, James Brown, Nina Simone, Gil Scott-Heron, Aretha Franklin i Curtis Mayfield, a més de Coltrane i Gaye, són alguns dels clàssics triats. Però també grups i artistes contemporanis, com ara Beyoncé i The Roots, s’inspiren en l’estètica del període del Black Power.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT