La Tàpies consagra el 2017 a la fotografia ortodoxa i crítica

BarcelonaAbans de l’obertura del Macba, la Fundació Antoni Tàpies va exercir de museu d’art contemporani de Barcelona. La institució va acollir exposicions temporals d’una llarga llista d’artistes internacionals de la seva generació per qüestionar els cànons de l’art contemporani i, també, per posar Tàpies en diàleg amb el context internacional. La pròxima temporada de la fundació, la primera que programa per complet el director Carles Guerra, recuperarà l’esperit d’aquella etapa: “Tàpies s’entén millor quan està acomodat en aquests diàlegs. Encara estem en un moment dialògic de confrontar Tàpies amb altres artistes”.

Per això, els protagonistes de les exposicions del 2017 són dos fotògrafs que encarnen, com diu el director, una “modernitat crítica” a la segona meitat del segle XX: Allan Sekula i Susan Meiselas, membre de l’agència Magnum. Tant l’un com l’altre ja són coneguts a Barcelona: Sekula va ser un dels artistes als quals Manuel Borja-Villel va encarregar obra quan dirigia el Macba per fer una radiografia de la Barcelona contemporània i el mateix Guerra va exposar, quan estava al capdavant de La Virreina, una de les sèries més emblemàtiques de Meiselas, Carnival strippers. “Són fotògrafs en el sentit ortodox però també porten la fotografia al límit”, subratlla. L’exposició de Sekula, titulada Allan Sekula. Sísif col·lectiu (del 13 de juny al 14 de setembre), inclourà quatre dels set capítols de la sèrie Fish story, amb la qual l’artista va analitzar els impactes de la globalització en l’economia marítima i va denunciar les desigualtats que produeix.

Hi ha un detall que es pot veure com un fil conductor entre l’exposició de Sekula i la de Meiselas (del 5 d’octubre del 2017 al 14 de gener del 2018). Sekula va comprar els materials més diversos en portals de col·leccionisme per acompanyar les seves imatges i Meiselas va decidir crear un arxiu de la societat civil kurda amb objectes quotidians en lloc de fotografiar els cadàvers de la massacre que Saddam Hussein va orquestrar a Anfal. Aquesta va ser la seva manera de denunciar l’aniquilació d’“una societat civil constituïda”, com explica Guerra. La primera exposició de la temporada també qüestiona quin valor es dóna als objectes i les obres d’art que entren al museu. Oriol Vilanova. Diumenge (del 5 de febrer al 28 de maig del 2017) inclourà 24.000 de les 30.000 postals que l’artista ha reunit fins ara, que ha dividit en un centenar de categories. La mostra d’Oriol Vilanova ocuparà tot l’espai de la fundació. “Serà una intervenció gairebé arquitectònica”, subratlla Guerra, que serà el comissari d’aquesta mostra i també serà un dels curadors de les altres dues.

En paral·lel a les exposicions es podran veure dues seleccions dels fons de la Fundació centrats en els objectes de Tàpies i en l’atracció que va tenir pel surrealisme. Carles Guerra vol també que el 2017 serveixi per començar a preparar el centenari de l’artista, el 2023: “Cal reposicionar Tàpies com un cas d’estudi d’una modernitat que sorgeix en una situació política adversa. Se l’ha de reconnectar amb les institucions i la societat”. El pressupost estarà en la línia del d’enguany, 1,7 milions d’euros.