Ricard Vinyes: "Voldríem suprimir la nefasta dinastia Borbó Del nomenclàtor"

BarcelonaRicard Vinyes (Barcelona, 1952) va entrar a l’Ajuntament de Barcelona el novembre passat per liderar el comissionat de Programes de Memòria després de la marxa de Xavier Domènech. Catedràtic del departament d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, ha assessorat diferents governs en polítiques de memòria. Ha fet també molta recerca, desenterrant temes com les presons de dones durant el franquisme o la separació d’infants republicans de les seves famílies, i ha recuperat la història de lluitadors antifeixistes com Sebastià Piera i Maria Salvo. L’esperen molts reptes, entre els quals hi ha, com explica en la primera entrevista que concedeix, a l’ARA, la nova etapa del Born [Centre de Cultura i Memòria] i el canvi de nomenclàtor.

Vostè ha assessorat molts projectes de memòria tant aquí com a fora. Què no ha fet fins ara Barcelona en temes de memòria?

S’ha bandejat sistemàticament, des de fa molts anys, la presència dels moviments, cultures, ètiques i projectes democràtics radicals de base popular. No hi ha cap plaça ni nom de carrer dedicat als dos alcaldes que hi va haver durant els moviments revolucionaris del 1868 [Salvador Maluquer i Francesc Sunyer i Capdevila]. Quan s’han col·locat elements republicans a la ciutat s’ha fet obviant informació.

En quins casos ha passat?

Fins ara no hi havia cap informació al monument a la República [es refereix al monument dedicat a Pi i Margall] de la plaça Llucmajor [que a partir del 14 d’abril es dirà plaça de la República]. No és per atzar, perquè passa el mateix al monument dels brigadistes que hi ha a la sortida del túnel de la Rovira, on la paraula república és substituïda per uns punts suspensius [és una cita de la Passionària que es talla precisament abans de la paraula república ]. Tot plegat procedeix d’una determinada visió equiparadora del passat, de què tots som iguals i tots hem patit igual. L’exemplificació d’aquesta equiparació és quan el 1986, en motiu del 50è aniversari de la Guerra Civil, el govern socialista ni tan sols va esmentar la paraula dictadura. La pregunta òbvia, si tots som iguals, és: ¿per què diem que les institucions democràtiques són superiors, èticament parlant, a les dictadures? No hi ha resposta, i aquest és el gran buit ètic d’aquest país.

I des de l’Ajuntament què es vol fer per canviar aquest relat?

El simple canvi de govern ja és un canvi de perspectiva. La creació del comissionat de Memòria és una declaració d’intencions. El comissionat ha de continuar emparant i estimulant la feina d’una enorme quantitat d’entitats que han estat fent coses. El nostre present ha d’incloure una mirada cap a aquelles persones i col·lectius que van lluitar per cotes de llibertat més elevades. Hem de posar en moviment una autèntica política pública de memòria, una política garantista: s’ha de garantir a tots els ciutadans l’accés al debat sobre com construïm la imatge del passat.

Com es decidirà i qui decidirà el canvi de nomenclàtor de Barcelona? Quins són els criteris per decidir qui és franquista i qui no ho és? ¿Es poden considerar franquistes Pla o Dalí?

A diferència de Madrid, Barcelona té un protocol de nomenclàtor. Les decisions de canvi de noms, a Barcelona, quasi sempre s’han fet per iniciativa popular. I aquest és el criteri que seguirem. Una altra cosa és quan es proposa la supressió de tot un llinatge del nomenclàtor. Això no té altra sortida que la discussió i el sentit comú. Haurem de valorar quines afectacions pot tenir el canvi de nom per als veïns i aleshores decidir de manera societària. Al capdavall, però, són decisions polítiques i en aquest sentit la decisió política preval sobre els problemes tècnics que hi pugui haver.

Quan parla de supressió d’un llinatge es refereix als Borbons.

Sí. Voldríem suprimir-los del nomenclàtor perquè han sigut una dinastia nefasta per a Catalunya. L’acord és que es canviaran els noms, si s’escau. Si no es fa serà per qüestions tècniques. Si un carrer té 300 veïns, pot implicar moltes despeses per a les botigues, com ara canviar retolacions, factures, canviar papers davant notari... No són elements banals, estem estudiant quins recursos pot oferir l’Ajuntament de Barcelona per apaivagar els perjudicis. Per exemple, les conseqüències de canviar el nom del carrer Ferran (ja es va eliminar “VII”) o el carrer Princesa. S’ha de trobar l’equilibri entre la necessitat ètica i política i l’impacte entre el veïnat. El que és segur és que eliminarem noms com el del jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar o el ministre franquista Eduard Aunós.

I quins serien els noms que caldria fer visibles?

Noms del moviment democràtic de finals del XIX, Sunyer i Capdevila, dones sindicalistes com Teresa Claramunt, el dirigent obrer Josep Roca i Galès... Els que van construir el moviment obrer a principis del segle XX i durant els primers anys de la dictadura. Tots aquells a qui devem el model de país que tenim.

Vostè s’ha declarat en alguna ocasió contrari als monuments...

Sí, sóc contrari als monuments. No m’interessa generar nous monuments. Sóc partidari de fomentar espais de memòria, perquè considero que la monumentalització és una aposta per la invisibilitat. Quan algú ha passat quatre vegades per un monument ja no el veu. El monument a Antonio López és un cas clar. No crec que s’hagi de treure, sinó que s’ha de fer una intervenció perquè sempre es recordi que López era un esclavista i un traficant. Però per fer tot això cal molta pedagogia.

¿Amb el Born també calia pedagogia? Ja ha viscut una polèmica...

La pedagogia hauria d’haver començat des del principi. Fa dos anys. Amb el tema del Born hi ha hagut una manipulació important. Tot va començar amb una proposta d’ERC que demanava que qualsevol canvi de la línia museogràfica del Born passés pel plenari, i això és descabellat. Era una mesura restrictiva d’ERC amb el suport de CDC. El tema del Born s’ha volgut utilitzar com un camp de batalla.

Per què era tan important canviar els adjectius al Born [Centre de Cultura i Memòria]?

Perquè Centre Cultural no vol dir absolutament res, és equivalent a dir centre cívic, i el Born és molt més que això. És un centre on s’investiga, es treballa, es fa cultura, es genera cultura. Es va presentar com un mercat de la cultura i no ha de ser un mercat sinó una indústria de la cultura. I Memòria perquè el Born expressa precisament això, memòria de destrucció. No són les ruïnes d’una guerra sinó les ruïnes de la decisió d’un monarca que, per alçar una fortalesa, destrueix projectes personals de tots els que vivien allà. I aquest és el relat que podem explicar al món. I ho explicarem amb la programació. A més, el Born és un espai integral de memòria, des de la memòria romana fins a les lluites veïnals, passant per memòries dels mercats. Té molts sediments. La primera exposició estarà dedicada als mercats, i després en farem una altra d’estàtues i monuments franquistes.

Com a historiador, com documentaria i relataria el moment sociopolític actual?

El documentaria amb fonts primàries, per tant, prescindiria del que surt a la premsa. Faria poc cas de les xarxes, exceptuant els tuits. Però segur que prescindiria de la premsa.

Per què faria cas dels tuits però no de la premsa?

La premsa pot abocar un historiador a la falta de matís, la premsa prohibeix el matís. El tuit serviria per documentar la polèmica i el debat ràpid.

I el relat?

Encara no tinc prou distància perquè estem al mig del relat. En termes comparatius, em recorda el final de la Restauració, perquè el sistema fa fallida per moltes bandes. Tinc la percepció de viure un moment fundacional. Fixi’s que dic moment fundacional i no dic ni primera ni segona ni tercera ni quarta Transició. S’ha banalitzat tant la paraula transició... Tot plegat demostra una pobresa de vocabulari molt gran. La gran novetat d’ara és que ningú té l’hegemonia cultural.