10 cançons com 10 petons

Crític Musical‘1999’

Aquí va començar la festa. La mare de totes elles! Després de quatre discos notables ben carregats de cançons llaminadura que només semblava que assaborís el públic del soul, el funk i la música disco, Prince va pitjar la tecla del pop per a totes les audiències. I ho va fer mirant cap al futur: imaginant-se un final de segle XX com una disbauxa gens exclusivista. Tothom, homes, dones, blancs i negres, a divertir-se i ballar com si demà s’acabés el món. Diuen les males llengües que a Phil Collins li va agradar tant aquesta cançó que no es va poder estar de pispar-li el riff de teclat per a Sussudio.

‘Alphabet St.’

Com David Bowie, Prince va tenir uns anys que semblava que s’inventés ell solet totes les modes, quan el que en realitat feia era parar l’orella a les innovacions més interessants dels seus contemporanis per reciclar-les després dins d’un format apte per a les masses. A Alphabet street es nota que el menut artista de Minneapolis sabia que tots estàvem ja a les beceroles de l’era daurada del sampler, del hip-hop i de l’electrònica. Però potser encara no ens n’havíem adonat. Per això la cançó és com un trencadís d’estils. Fragmentària, esbojarrada i mutant, en aquest tema mai deixen de passar coses.

‘When doves cry’

Què era exactament això? Com estava gravada aquella bateria? Per què aquella guitarra sorollosa només sonava una mica al principi i al final? D’on sortien aquelles veus que semblava que seguissin una melodia d’un ritu pagà? Si ens la mirem al microscopi, sembla mentida que aquesta cançó fos un èxit. Tot en ella era inusual (i encara ho és). La música, la lletra, la interpretació, el ritme, el desenvolupament... No encaixava en cap convenció. I, si ho pensem dos cops, aquest devia de ser el secret: que tenia misteri. I novetat. I voltatge sexual, esclar, que també hi ajuda. A partir d’aquí Michael Jackson ja tenia un ferm rival com a Rei del Pop. Però, més que contraris, eren complementaris: si Jacko era el sucre, Prince era la sal. O el pebre. O el picant...

‘Cream’

Prince no va sortir gaire ben parat de la banda sonora del primer Batman de Tim Burton ni del faraònic projecte Graffiti bridge. Així que amb l’arribada dels 90 va replegar files i va tornar a oferir el pernil de la casa: funk-pop sexi i sofisticat. Els singles de Diamonds and pearls, Get off i sobretot Cream són d’aquelles cançons en què la lubricitat i l’elegància semblen sinònims. Perquè, en realitat, tot el que diu ell en aquesta tornada són ordres a la seva parella per modificar posicions al llit. Totes sonen com un consell savi, no com un mandat dominador.

‘Purple rain’

Ho tenia tot per encendre l’animadversió del públic del rock: era voluntàriament hortera, preferia l’artifici a l’autenticitat, queia més en l’amanerament que en la testosterona... No obstant, els roquers no només l’acceptaven sinó que l’admiraven. Per què? Per Purple rain. Un d’aquells temes que semblava impossible que ningú l’hagués escrit abans. Si sembla un clàssic del rock de tota la vida! Vuit minuts èpics, d’encenedors amunt, que podien haver sigut de Jimi Hendrix. O de Led Zeppelin. La cançó mascaró de la pel·lícula homònima mai deixava de pujar. Si falten proves que demostrin que Prince va ser un baladista privilegiat, la defensa presenta The most beautiful girl in the world i Nothing compares to you, una composició que tenia en un calaix i que va acabar immortalitzant Sinéad O’Connor.

‘Raspberry beret’

No acostumem a pensar en Prince com un dels grans hereus del llegat de The Beatles. No obstant, al disc Around the world in a day hi havia molts indicis que convidaven a contemplar-lo com el seu Sgt. Pepper’s : el colorisme pop, l’heterodòxia de registres, la psicodèlia, Paisley Park, que semblava escrita per Lennon i, molt especialment, Raspberry Beret, que potser era una mica més McCartney. Una delícia de pop orquestrat sobre les fletxes que travessen el cor d’un esteta. Inoblidable el videoclip amb aquell abillament blau cel estampat amb núvols. L’èxtasi rococó.

‘Sexy M.F.’

Un altre capítol més de l’ars amatori del mestre. I aquest cop, un de ben llampant. Amb una secció de vents lluent, una producció espatarrant de vella escola i uns para-i-engega dignes de James Brown, Sexy M.F. és el seu últim gran single. També un dels més controvertits, que ja és difícil amb una carrera com la seva. Però li va tocar reescriure la tornada per poder sonar als mitjans generalistes: la lletra deia motherfucker, una paraulota molt explícita que Prince cantava alt i clar unes cinquanta vegades en 5 minuts.

‘Kiss’

Tot i que era conegut que Prince i Miles Davis s’admiraven molt l’un a l’altre, mai es va acabar de concretar una col·laboració entre tots dos. Tot i així, el trompetista aprofitava cada entrevista que feia per assenyalar el geni de Prince. “És capaç de fer una cançó meravellosa amb el so de bateria més lleig del món!”, va dir. I segurament pensava en Kiss. Perquè no és ni mig normal que a la part alta de les llistes d’èxits d’arreu del món s’encimbelli una cançó tan avantguardista com aquesta: despullada, estranya i cantada tota ella en falset (fins i tot cridada!). Però és impossible no moure el maluc quan la sents. Un cop de geni. Prince arribant al moll del os del funk. Després va venir Tom Jones i la va acabar de convertir en un megaclàssic de les ràdios nostàlgiques.

‘Breakfast can wait’

El mateix Prince era conscient que la seva estrella havia anat minvant des de mitjans dels 90. Però, en els últims anys, va voler protagonitzar un retorn amb cara i ulls per recordar a tothom d’on venien Outkast o Kanye West. Modernitzat i sensibilitzat amb els sons més sintètics del R&B del present, Breakfast can wait és un single digne on el músic accepta l’autoparòdia començant per la portada, on no surt ell sinó el còmic Dave Chapelle disfressat del Prince de l’època Purple rain.

‘Sign ‘o’ the times’

Totes les patums de la música negra (Marvin Gaye, James Brown, Curtis Mayfield...) en algun moment de la seva carrera han volgut crear una gran obra conceptual que, embolcallada d’ambició artística, inclogués el comentari social. El gran gest d’artista compromès de Prince (amb el seu art, però també en la realitat dels seus dies) va ser el doble disc Sign ‘O’ the times. El tema titular que obria el disc era tan minimalista com colpidor. Possiblement la lletra amb més valor literari de tot el seu repertori. I potser també polític. Prince es presenta candidat a testimoni del seu temps arreplegant quatre frases que descriuen accions i situacions en diferents parts del planeta aparentment inconnexes, però que juntes atrapen el zeitgeist d’un món civilitzat que fa aigües per tot arreu.