TEATRE
Cultura 03/05/2017

El diabòlic Ricard III escampa el mal pel TNC

Xavier Albertí dirigeix Lluís Homar en una adaptació canònica del gran malvat de Shakespeare

i
Laura Serra
3 min
Lluís Homar amb les pròtesis que utilitza per interpretar l’esguerrat, coix i geperut Ricard III al Teatre Nacional.

BarcelonaLes restes de Ricard III, l’últim rei anglès de la casa de York, que va morir a la Guerra de les Dues Roses, van aparèixer fa quatre anys en un dels indrets amb menys aura cortesana del món: sota un aparcament de Leicester. L’anàlisi de l’ADN no va deixar lloc a dubte, tot i que l’esquelet del monarca que va regnar a Anglaterra del 1483 al 1485 tenia poc a veure amb el retrat descarnat que William Shakespeare va dedicar a aquest “ésser monstruós llançat al món abans de temps”. Tanmateix, la imatge que ha passat a la història és la del dramaturg anglès i aquest poderós personatge, deformat i malvat, violent i venjatiu, és el que camparà per la Sala Gran del Teatre Nacional des de demà fins a l’11 de juny. El director del teatre, Xavier Albertí, s’ha reservat “aquesta maquiavèl·lica, diabòlica i fascinant partitura” de les obres històriques de Shakespeare per dirigir-lo amb un dels seus actors fetitxe, Lluís Homar, que de fet va ser qui va proposar el títol. Albertí i Homar titllen l’obra de “xim-pum”: “Quan et poses a fer Ricard III és que la vols fer grossa”, avisa Homar.

Albertí ha furgat en el trauma interior d’un home ferit que treu la fúria i la violència no pas de manera gratuïta sinó com a reacció a la seva condició. Aquest “ésser humà que és repudiat des del seu naixement” representa “el paradigma del dolor humà i dels mecanismes de poder”, diu el director. “Si no sabem gestionar el dolor que ens toca, el centrifuguem i provoquem més dolor”, afirma Albertí, que veu en Ricard III “una actitud vital contemporània” que li fa replantejar casos com la tragèdia de Germanwings. Lluís Homar ha trobat així un camí per acostar-se a un personatge que “no sabia com abordar”: ¿Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?, planteja l’actor. “Nosaltres ens decantem per la teoria que és un home que rep odi i trasllada el seu rancor i enuig al món, sigui Déu, sigui la natura, sigui l’home. A vegades pensem en el mal com una cosa externa a nosaltres i jo tinc la sensació que també tinc el mal a dins, és allà en major o menor mesura, i és una temptació”.

Per aquesta preocupació per explorar “els racons insospitats de l’ànima humana”, Albertí diu que Ricard III suposa “el tancament de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement”. Tot i això, Ricard III també tenia un sentit polític: havia de servir per crear una nova èpica al voltant del dinastia dominant en l’època de Shakespeare, els Tudor, per a un país que va sortir reforçat del naufragi de l’Armada Invencible i es volia guanyar un lloc al mapa.

“Hi ha certa fascinació pel malvat”, insisteix Homar, que confessa que ha vist totes les versions possibles del paper: Laurence Olivier, Ian McKellen, Thomas Ostermeier, Al Pacino, Kevin Spacey... I sobretot l’espectador pot sentir certa empatia amb un personatge que trenca la quarta paret i mai menteix al públic, però sí a tots els que l’envolten. Aquest joc escènic ple de referents metateatrals és un dels al·licients del text, que al Nacional se serveix amb una escenografia metàl·lica on es projectaran imatges en directe i també vídeos de Franc Aleu i amb un vestuari contemporani -força més singular per al rei i les seves pròtesis a la cama, a la gepa i al coll.

Xavier Albertí, que havia “triturat” Shakespeare en espectacles anteriors i l’única vegada que en va fer una adaptació clàssica va fracassar ( Marc Antoni i Cleopatra, al Grec 1995), aquí ha volgut ser “respectuós amb la paraula”, “pulcre” i “canònic”. Per això té un exèrcit expert: a més d’un Homar en plena maduresa, un repartiment de catorze actors, fins i tot més extens del que marca el cànon, en què destaquen Julieta Serrano -en el seu retorn al teatre català, després de catorze anys, per celebrar els 60 anys de carrera-, Joel Joan, Oriol Genís, Anna Sahun, Carme Elias, Lina Lambert i els cantants lírics Antoni Comas i Robert González, que canten i toquen diversos instruments, tot i que el director no vulgui revelar més pistes del repertori. També compta amb la traducció experta de Joan Sellent -que ha sigut escrupulós mantenint la mètrica de tota l’obra- i una adaptació dramatúrgica de Lluïsa Cunillé, que converteix l’última part de l’obra en un monòleg en què el rei descriu la Batalla de Bosworth, la caiguda del cavall i llança la sentència definitiva: “Un cavall! Un cavall! El meu regne per un cavall!”

stats