Un fenomen enlluernador del piano amb alguns límits

BarcelonaDaniil Trifonov posseeix tots els atots d’un veritable fenomen del piano, fet que no és contradictori amb els dubtes que es puguin mostrar per algunes de les seves opcions interpretatives. Va ser el cas de la primera part del recital de debut a L’Auditori, amb un Schumann que sovint deixava perplex, començant per unes Kinderszenen irreconeixibles: la manipulació d’accents, de dinàmiques, de tempos, semblava més fruit de l’arbitrarietat que de la lògica interna de la partitura, i transformava unes reminiscències infantils d’entendridora simplicitat en un exercici, fascinant alhora que frustrant, d’alambinament sonor. Sobretot en els passatges més íntims (la cèlebre Träumerei), el pianista rus va tendir a un esllanguiment tal del discurs que arribava al punt del col·lapse: el poeta que tancava el cicle, més que parlar, expirava. El món líric de Kreisleriana va resistir millor aquesta òptica extrema, potser perquè, entremig, Trifonov s’havia llançat sobre la Toccata amb un gens dissimulat plaer per la implacable mecànica de la peça.

Generós en la confecció dels programes (coronat aquest cop per la benvinguda inclusió, per la seva raresa a casa nostra, de Medtner en les propines), el jove pianista va brillar sense reserves en una segona part russa que arrencava amb cinc dels Preludis i fugues op. 87 de Xostakóvitx (el programa de mà es va oblidar del número 4 que obria la tria). El control meticulós del so (un número 7 de delicada transparència) es va aliar de forma admirable amb una concentració expressiva sols a l’abast dels més grans. Ja només quedava esperar l’explosió dels focs artificials més enlluernadors en forma dels Tres moviments de Petruixka de Stravinsky, en què un Trifonov posseït va convertir el piano en una impressionant orquestra multicolor.

Daniil Trifonov

L’Auditori, 16 de gener