Publicitat
Publicitat

La història d'una cançó que viatja per l'espai interestel·lar

'Johnny B. Goode' va dins de les sondes Voyager

Les dues sondes Voyager viatgen per l’espai des del 1977, i una d’elles ha arribat a l’anomenat abisme de l’espai interestel·lar. A l’interior de les sondes hi ha un disc d’or amb informació sobre la Terra que inclou una selecció musical amb peces de Bach, Stravinski, Mozart, el músic xinès Pinghu Guan i el bluesman Blind Willie Johnson, entre d’altres. També hi ha Johnny B. Goode, de Chuck Berry. El comitè científic encapçalat per Carl Sagan va pensar que la música no podia faltar en un artefacte que havia de representar la Terra. Si mai cap civilització extraterrestre topa amb una de les Voyager i arriba a desxifrar-ne el contingut, podrà escoltar una cançó que en si mateixa explica bona part de la història, si no de la Terra almenys sí de la societat nord-americana.

Johnny B. Goode, composta el 1955 i publicada com a senzill el 1958, és una de les cançons més emblemàtiques de Chuck Berry, però també una de les més representatives del canvi de mentalitat d’una societat nord-americana que després de la Segona Guerra Mundial volia creure en el Somni Americà. Mentre el folk mantenia la fe en les lluites col·lectives, el rock’n’roll era pura rauxa individual que associava el talent o l’habilitat amb l’èxit, independentment de les condicions materials. Fins i tot un noi pobre com Johnny B. Goode, que no sap ni llegir ni escriure i que viu a la Louisiana profunda, pot ser un triomfador: com que toca molt bé la guitarra, algun dia serà el líder d’una banda que arrossegarà multituds.

Berry va sintetitzar l’anhel de triomf en tres estrofes i una tornada motivadora, “ Go, Johnny, go, go / Johnny B. Goode ”, que d’alguna manera explicaven la seva vida. Ell no havia nascut a Louisiana, sinó a Missouri, concretament a Saint Louis, una ciutat ben diferent del paratge rural de “cabanes d’adob i fusta” que descriu a la cançó. Tampoc era analfabet, però com el Johnny sí que tocava la guitarra. Tanmateix, Berry sabia que estava explicant una història amb la qual podrien identificar-se molts joves, inclòs ell mateix. Val a dir que jugava amb les cartes marcades, perquè Berry, que era tota una estrella, ja havia triomfat abans de publicar Johnny B. Goode : només del senzill Maybellene, del 1955, se’n van vendre un milió de còpies. És a dir, ell mateix era l’exemple que confirmava que el presagi de la cançó podia fer-se realitat. Potser per això sona tan rotund i segur de si mateix en el riff de guitarra que obre el tema.

La cançó, però, conté una paradoxa. Quan Berry la va escriure, especificava que el Johnny era “un noi de color” (“ colored boy ”), però va decidir canviar-ho per “un noi de poble” (“ country boy ”) perquè la cançó pogués sonar a les ràdios. Berry era plenament conscient del racisme estructural de la societat nord-americana dels anys 50, i va sacrificar la referència racial per triomfar. La paradoxa és que ell ja havia triomfat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT