70 anys dels judicis de Nuremberg. Èxits i fracassos de la desnazificació

BarcelonaEl 30 d’abril del 1945 Hitler es va posar una pistola a la templa i va disparar, dins un búnquer. Les SS van treure el seu cos i el d’Eva Braun a fora i els van incinerar. Havia deixat una Europa devastada: conreus destruïts, ciutats arrasades i més de 35 milions de morts. Pocs mesos després, el 20 de novembre del 1945, amb quatre jutges de cadascuna de les grans potències que havien intervingut en la guerra, van començar els Judicis de Nuremberg contra els principals líders nazis. Les acusacions eren de conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. L’octubre del 1946 es va publicar el veredicte i dotze dirigents nazis van ser condemnats a mort: Göring es va enverinar i la resta van ser penjats i incinerats. Després els nord-americans farien dotze judicis més. Simultàniament, a Dachau, el 13 de novembre del 1945, es va obrir un procés contra un miler d’oficials, metges i guardians de les SS que va acabar amb 38 condemnes a mort.

Hi va haver centenars de judicis més els mesos següents. Els principals els van fer britànics, soviètics, francesos i nord-americans. Però també se’n van fer a Ucraïna, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Bèlgica, Holanda, Noruega, Croàcia, Itàlia, Lituània... La persecució de nazis no va acabar als anys 50. De fet, quan es compleixen 70 anys dels Judicis de Nuremberg, continuen els processos. L’últim va ser aquest juny contra Oskar Gröning, el “comptable” d’Auschwitz, que va ser condemnat a quatre anys de presó.

En llibertat i sense càstig

La majoria de responsables nazis no van ser processats

La majoria dels que van perpetrar matances en massa durant la guerra no van ser acusats ni condemnats, sinó que van viure les seves vides en llibertat i sense càstig. Ho han denunciat molts historiadors. “L’error més gran dels judicis va ser reduir la culpabilitat per les atrocitats nazis a l’acció d’una petita cohort de líders monstruosos, quan la veritat és que van ser alemanys ordinaris els que van executar, dia a dia, centenars de milers d’homes, dones i nens”, explica Josep Fontana a Por el bien del imperio (Pasado & Presente). “Després del 1950 hi va haver molts pocs judicis. Només es va jutjar un 15% dels criminals, l’altre 85% va sortir-se’n sense cap acusació ni condemna. Segurament la justícia va ser benèvola perquè molts almenys hi estaven implicats d’una manera o altra”, diu Nikolaus Wachsmann, autor d’ Historia de los campos de concentración nazis (Crítica).

Enmig del caos també va ser relativament fàcil fugir i molts responsables de crims contra la humanitat van passar desapercebuts durant anys tant a Alemanya com fora. Josef Mengele, el sàdic metge d’Auschwitz, va morir ofegat al Brasil el 1979. Ante Pavelic, el dirigent croat feixista responsable de milers de morts, va morir a Madrid el 1959.

Judicis sense garanties

‘Kapos’ i SS van compartir el banc dels acusats

Rosa Ana Alija Fernández, professora de dret internacional de la Universitat de Barcelona, considera que molts dels judicis que es van celebrar poc després de la Segona Guerra Mundial no complien les mínimes garanties jurídiques. A vegades kapos -presoners amb responsabilitat dins el camp- i membres de les SS compartien el banc dels acusats. “Els acusats havien participat en una empresa criminal conjunta concebuda pels dirigents nazis. Era molt difícil argumentar contra això. Els càrrecs eren terriblement imprecisos. Va ser un error no diferenciar-los. El tribunal no va tenir en compte les circumstàncies: ells també havien sigut capturats pels nazis i eren presoners”, recorda Alija.

Desnazificació incompleta

La vella elit nazi es va reincorporar al poder als 50

Després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit, Alemanya, França i la Unió Soviètica es van repartir el país. “Alemanya no era sobirana sinó que cada país aliat ho era d’una part del país. Aplicaven la justícia segons el seu criteri”, explica Alfons Aragoneses, professor d’història del dret de la Pompeu Fabra. “Els francesos volien una desnazificació que anés més enllà del nazisme. El seu objectiu era destruir tots els trets de la cultura prussiana i imperial. Els soviètics van començar a col·locar als llocs importants persones fidels. Els nord-americans i britànics eren més pragmàtics”, afegeix. Els nord-americans, per exemple, organitzaven programes d’activitats per a joves en què donaven xocolata i Coca-Cola, es passaven pel·lícules de Hollywood i s’oferien concerts de jazz. El govern dels Estats Units també va fundar i finançar el diari Die Neue Zeitung, que el gener del 1946 ja tenia 10 milions de lectors.

Però desnazificar Alemanya no era una tasca fàcil. En finalitzar la guerra hi havia vuit milions d’afiliats al partit nazi. ¿Com diferenciar simpatitzants de compromesos, de culpables? Es va intentar repartint 16 milions de qüestionaris amb 133 preguntes. Segons les respostes, es tenia dret a diferents llocs de treball o cartilles de racionament. Però aquesta mesura va col·lapsar moltes oficines.

“La desnazificació va ser imprecisa i es van cometre errors que van fer que no es comptés amb la majoria de la població alemanya”, assegurava Herta Däubler-Gmelin, ministra de Justícia d’Alemanya entre el 1988 i 2000 en una entrevista a l’ARA. “Cal tenir en compte que només a Alemanya Occidental hi havia disset milions de desplaçats. La màxima preocupació era sobreviure. A tot això cal afegir-hi que la prioritat era fer front als comunistes. En cinc anys, la vella elit nazi, tret dels que van ser condemnats per crims greus de guerra, va ser reincorporada als llocs del poder. El 80% dels juristes que van exercir fins al 1956 havien estat actius durant el nazisme”, explicava Däubler-Gmelin.

“Amb la Guerra Freda, la desnazificació es va posar en segon terme. No va ser fins als anys 60 que Alemanya va ser capaç d’abordar el nazisme”, diu Aragoneses. Un dels homes que més van lluitar contra l’amnèsia va ser el jurista Fritz Bauer. Va col·laborar en el trasllat d’Adolf Eichmann (un dels responsables de l’Holocaust) a Israel i va impulsar els judicis d’Auschwitz a Frankfurt.

Prohibit dir “Heil Hitler”

Continuen les comissions d’investigació sobre el passat

La desnazificació va implicar requisar milers de llibres de llibreries i biblioteques, prohibir els uniformes i les cerimònies militars, les condecoracions i medalles... Hi ha prohibicions que encara són vigents. “Està prohibida la simbologia nazi o les salutacions. Exhibir una esvàstica pot ser castigat amb tres anys de presó. Qualsevol manifestació de l’extrema dreta s’acompanya de grans mesures de seguretat”, explica Aragoneses. “Contra tot això, els neonazis s’han anat sofisticant. A les samarretes, en comptes de «Heil Hitler», hi ha dos números 8. La h és la vuitena lletra de l’abecedari”, detalla l’historiador.

Des del final de la Segona Guerra Mundial s’han celebrat moltes comissions d’investigació. “S’han fet investigacions sobre la implicació de la indústria, dels ferrocarrils, de la policia, de grans empreses... perquè els alemanys durant molt de temps identificaven nazisme amb SS i es negaven a acceptar que hi havia moltes més institucions implicades”, explica Aragoneses.

L’última comissió es va celebrar entre el 2005 i el 2010 i analitzava la implicació del ministeri d’Afers Estrangers. Al capdavant hi havia Joschka Fischer, el ministre d’Afers Estrangers d’Alemanya entre el 1998 i el 2005, que va arribar a conculsions incòmodes. “Hi va haver implicació del ministeri perquè va preparar el camí de la solució final, va donar suport activament a la deportació i l’eliminació de jueus. Però durant molt de temps molts diplomàtics es presentaven al públic com a resistents”, explica Aragoneses.