Publicitat
Publicitat

TEATRE

El llest de Ramon Simó i el blasfem Castellucci

Un Grec com sempre. Ni un expert en publicitat ho hauria fet millor. Ramon Simó ha aconseguit definir el seu model de festival Grec només assenyalant el que ja era habitual, normal, en els últims anys. Fora els grans clàssics. "Shakespeare desterrat del Grec" és un dels titulars amb què la premsa va rebre les línies mestres del nou director, que tot seguit va subratllar la seva vocació, el seu compromís, amb la contemporaneïtat. Simó assumeix un risc mesurat, ja que en l'últim Grec no hi havia cap clàssic i en el penúltim una versió poètica i contemporània de l' Odissea i un Txékhov del segle XX. De fet, mai hem tingut gaires clàssics, al Grec. Sí, senyor, així es crea expectació. Simó es llest i quan comenci a definir noms i espectacles trobarà un cert eclecticisme que es nodreixi del més popular o el més exclusiu, segons l'anyada. Ell sap que el Grec no pot ser com aquell festival de Sitges que va apostar per la contemporaneïtat més radical... fins que va desaparèixer. El públic de Barcelona, fins i tot el més teatral, pot consumir certes dosis de contemporaneïtat, però no siguem babaus, també necessita uns referents més clàssics o coneguts, per dir-ho obertament.

El Vaticà no entén res. Amb l'Església hem anat a petar, senyor Castellucci. La representació a Milà de l'última obra del director italià, Sobre el concepto de rostro, en el Hijo de Dios , que vam veure al Teatre Lliure en el Grec 2011, ha enfurismat el Vaticà. Probablement perquè no l'han vist, perquè parlen d'oïdes i perquè no han entès res del que vol dir l'artista italià. El portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, va precisar a la web de Ràdio Vaticà que l'obra és ofensiva contra les conviccions religioses dels cristians i va advocar perquè qualsevol falta de respecte d'aquest tipus trobi l'oposició de la comunitat. L'obra de Romeo Castellucci és, en el fons, un retret a Déu per deixar que l'ésser humà es deteriori al final de la seva vida. El director ho explica amb la relació entre un fill i el seu pare que té incontinència intestinal i literalment ho emmerda tot. L'obra s'acabava amb un grapat de nens que tiraven pedres a un imatge renaixentista de Crist. Es veu que al Vaticà el que més li molesta són les pedres. Blasfèmia! Jo crec que Castellucci fa, si fa no fa, el mateix que Crist a la creu: pare, pare, per què m'has abandonat? I és ben clar que Déu, si existeix, està de vacances en un paradís fiscal.

Més continguts de