10 preguntes a Robert Galbraith: "Tenia moltes ganes de tornar al principi de la carrera d'escriptora"

BarcelonaDesprés d''El cant del cucut', Robert Galbraith –l'alter ego de J.K Rowling– torna a les llibreries aquest dimecres amb una nova entrega del detectiu Cormoran Strike, que haurà d'investigar la desaparició –i mort sanguinària– d'un escriptor amb molts enemics a 'El cuc de seda'. Aquesta és una entrevista que ha respost l'autora en nom del seu àlies masculí.

Per què ha decidit escriure novel·la negra?

Sempre m'han agradat molt les novel·les de detectius: Agatha Christie, Ruth Rendell, Margery Allingham i P.D. James, totes m'agraden molt. La majoria dels llibres de Harry Potter són, en el fons, històries de misteri sobre qui és el culpable –'L'orde del Fènix' és més aviat sobre el perquè–, però durant molt de temps he volgut intentar-ho amb una de debò. Volia provar d'escriure una novel·la de misteri contemporània, amb una història creïble de fons.

Per què ha escrit les novel·les de Strike sota pseudònim?

Per començar, tenia moltes ganes de tornar al principi de la carrera d'escriptora en aquest gènere nou, treballar sense expectació ni una gran publicitat i rebre'n una resposta totalment sincera. Ha estat una experiència fantàstica i tant de bo hagués durat una mica més. Vaig agrair molt la resposta dels editors i dels lectors, i algunes ressenyes molt bones. Ser Robert Galbraith era concentrar-me en la feina, que és la meva part preferida de ser escriptora. Ara que s'ha descobert la meva identitat, tinc la intenció de continuar escrivint com a Robert per diferenciar-ho de la meva altra obra i perquè el cert és que m'agrada tenir una altra veu.

Per què va decidir que fos un home? Ha influït, això, en la manera d'escriure?

Volia allunyar de mi aquesta veu literària tant com pogués; per tant, un pseudònim masculí em va semblar una bona idea. M'enorgulleixo de dir, però, que quan em vaig "desemmascarar" davant del meu editor, David Shelley, que havia llegit i li havia agradat 'El cant del cucut' sense adonar-se que l'havia escrit jo, una de les primeres coses que va dir va ser: "No m'hauria imaginat mai que ho havia escrit una dona". Sembla que vaig canalitzar prou bé el meu home interior!

Per què el nom de 'Robert Galbraith'? Vol dir res als Robert Galbraiths del món real?

Només espero que els Robert Galbraiths reals siguin tan indulgents com ho han estat els Harry Potters. També he de dir que no crec que la seva situació sigui tan incòmoda. Vaig triar Robert perquè és un dels meus noms d'home preferits, perquè admiro Robert F. Kennedy i perquè, afortunadament, no l'havia fet servir per a cap personatge de la sèrie Potter o 'La vacant imprevista'. Galbraith va sortir per una raó un pèl estranya. Quan era petita, jo em volia dir "Ella Galbraith", i no tinc ni idea de per què. No sé ni com sabia que existia aquest cognom, perquè no recordo haver conegut mai ningú que se'n digués. Sigui com sigui, el nom em tenia fascinada. De fet, em vaig plantejar dir-me L.A. Galbraith per a la sèrie 'Strike', però per motius prou evidents vaig decidir que posar-hi inicials era mala idea. I encara més curiós: hi havia un economista conegut que es deia J.K. Galbraith, però quan me'n vaig recordar ja era massa tard. Em vaig tornar paranoica pensant que la gent potser s'ho prendria com una pista i descobririen la meva identitat real, però per sort ningú no es va mirar amb tanta atenció el nom de l'autor.

Per què va decidir que l''autor' tingués un passat militar?

Era la raó més fàcil i més plausible per la qual Robert podia saber com funciona i investiga la Divisió d'Investigacions Especials. Una altra raó per fer-lo militar i que treballés en la indústria de seguretat civil era donar-li una excusa prou sòlida per no aparèixer en públic ni proporcionar cap fotografia.

Per què s'ha decantat per un detectiu privat com a personatge principal, i per què veterà de guerra i amputat?

Com he dit abans, vull escriure històries de misteri clàssiques amb un gir modern. Un detectiu privat pot entrar en mons diferents. Em dóna l'oportunitat d'utilitzar experiències vitals i explorar aquests mons en profunditat. Conec molta gent que ha servit a les forces armades i que s'han prestat amablement a ajudar-me en la recerca. Vaig entrevistar exmilitars i militars encara en actiu tanta estona com em van deixar molestar-los. De fet, tota la informació real prové de fonts militars. Una és de la Divisió d'Investigacions Especials. Per tant, si bé l'Strike és completament fictici, la seva carrera i les experiències que ha tingut estan basades en el que m'han explicat soldats reals. Fer-lo veterà de guerra és molt versemblant i emocionant novel·lísticament.

Una de les ressenyes que més m'han agradat –abans de desemmascarar Galbraith– deia que el protagonista encarava la seva situació "amb determinació, en comptes de la típica autodestrucció".

Vaig donar a l'Strike moltes de les qualitats dels militars que tinc més a la vora: fortalesa de caràcter, humor negre, resiliència i ingenuïtat. Que fos amputat hi afegia una altra dimensió, em permetia mostrar la realitat del dia a dia de viure amb una discapacitat, cosa a què molts veterans de guerra han de fer front actualment. És una cosa que vaig viure personalment amb la meva mare, que tenia esclerosi múltiple.

Per què estan ambientades a Londres, les novel·les de l'Strike? Per què no a Edimburg, on viu?

M'encanta Edimburg, i la ciutat és un escenari impressionant i temptador per a una novel·la negra, però tenia la sensació que ja hi havia prou detectius literaris molt convincents que s'hi passejaven. Els meus pares eren tots dos de Londres i jo hi vaig passar molt de temps durant la infantesa i l'adolescència, anant a veure la família. Hi vaig viure de jove uns quants anys i encara m'encanta la ciutat. Podries escriure sobre Londres tota la vida i no se t'acabarien mai les trames, els escenaris ni la història.

Ens pot parlar una mica més de l'Strike i de per què va decidir fer-lo el personatge que és? I de la seva relació amb Robin, que és tan fascinant?

A part de ser ex policia militar, el meu protagonista és fill il·legítim d'un home molt famós al qual només ha vist dues vegades. L'Strike em dóna l'oportunitat de parlar d'una manera objectiva i impersonal sobre les peculiaritats que vénen amb la fama. Mentre era a l'exèrcit, l'Strike tenia l'anonimat que desitjava; ara que l'ha deixat, es troba amb gent que fa moltes suposicions sobre ell basant-se simplement en el fet de ser fill de qui és. El cognom del personatge prové d'un home real –però difunt– que s'esmentava en un petit llibre sobre Cornualla. L'ajudanta de l'Strike, la Robin, és una secretària temporal que arriba a causa d'un descuit –ell es pensava que havia cancel·lat el contracte amb l'agència de treball temporal, perquè no ho podia pagar–. La Robin ha amagat l'ambició que ha tingut tota la vida de dedicar-se a la investigació a tothom del seu entorn, també al seu xicot. Està molt emocionada de poder treballar amb un detectiu privat, però la seva relació no és, d'entrada, gaire prometedora. Primer, la Robin troba l'Strike més aviat lleig i antipàtic, però aviat comença a admirar la seva ètica de treball i intel·ligència. Mentrestant, l'Strike, conscient que, com a home solitari i solter de fa poc, està molt susceptible, decideix no agafar-li gaire afecte ni dependre gaire d'aquesta noia sol·lícita i innegablement sexi. Ha estat molt divertit escriure la relació entre ells dos, amb els seus nombrosos moments d'incomoditat i una amistat que sorgeix lentament.

Quin procés segueix a l'hora d'escriure aquestes novel·les? És gaire diferent de com escriu les altres obres?

Sovint començo amb el nucli d'una idea i després busco la manera d'arribar-hi. Planifico molt i faig molta recerca i sé molt més dels personatges del que acaba apareixent als llibres. Sempre he treballat així. La tercera novel·la de l'Strike que estic escrivint actualment ha representat una quantitat tremenda de planificació, com mai no ho havia fet per a cap altre llibre. Tinc fulls de càlcul codificats per colors per no perdre el rumb i saber on vaig. Amb les novel·les de Harry Potter feia el mateix. És ben sabut el nivell de planificació detallada que hi vaig fer, cosa de què ara els fans poden gaudir a través de Pottermore! En general, sóc força disciplinada a l'hora d'escriure i intento tenir una jornada de treball establerta, però no em marco objectius de nombre de paraules que hagi d'escriure. De vegades considero que el dia ha estat bo si he esborrat moltes paraules o si simplement he pensat molt. I no escric mai el títol fins que el llibre està acabat.