Cultura 25/01/2015

Els supervivents no es van poder alliberar mai dels camps d’extermini

“Ningú es pot recuperar de la malaltia que és Auschwitz”

S.m.
2 min
Una supervivent, 70 anys després d’haver sortit d’Auschwitz, amb una foto seva feta a Varsòvia abans de ser deportada.

BarcelonaL’escriptor Primo Levi va morir, aparentment per suïcidi, l’11 d’abril del 1987. El poeta Paul Celan, autor de Fuga de la mort, va veure com deportaven el seu pare al camp de Transnístria i moria de tifus al cap de poc temps (i a la mare li van disparar un tret a la nuca). Celan, que va escriure sempre en alemany, es va llançar al Sena el 1970. Jean Améry, que a Más allá de la culpa y la expiación (Pre-Textos) reivindica la ràbia, es va suïcidar el 1978, 33 anys després de sortir d’Auschwitz. És inquietant com Améry descriu els botxins: explica que eren cares de persones normals, de funcionaris que fan la seva feina, amb professionalitat. Améry va mirar la resta de la seva vida cares normals pensant que podien ser les dels botxins. ¿Tots ells es van poder alliberar mai d’Auschwitz?

Marta Marín-Dòmine, filòloga especialista en literatura concentracionària, creu que no: “Constantment es pregunten: «Qui m’escoltarà, qui em creurà, qui m’estimarà?»”. Levi tenia sempre un malson. Ho explica a Conversaciones con Ferdinando Camon (Anaya & Mario Muchnik): “Somiava que tornava, que em reunia amb la família i ho explicava, però no m’escoltaven. La persona que tenia al davant no m’escoltava, feia mitja volta i marxava. Al camp vaig explicar el somni als amics i em van dir: «A nosaltres ens passa el mateix»”.

“Levi estava molt desencantat, sobretot a partir dels anys 70: quan anava a les escoles i explicava el seu testimoni, veia que als alumnes no els interessava. Va rebre comentaris molt cruels. Es va adonar que transmetre era impossible”, explica la filòloga. Marín-Dòmine creu que els testimonis més inquietants són poc coneguts: “Hi ha autors que reclamen la ràbia. No volen perdonar. Però el que circula és el que els lectors volen llegir, i la ràbia incomoda”, afegeix.

Maria Bohigas parla de l’impactant testimoni d’Appelfeld: “Descriu una comunitat d’exdeportats a Israel. Tots ells han refet les seves vides. Però són incapaços de comunicar-se, desconfien molt els uns dels altres. Són incapaços d’estimar”. A En Bartfuss, l’Immortal, el protagonista reflexiona: “De vegades sentia dir a la Rosa (la seva dona): «Es lleva d’hora. Es lleva cada dia a la mateixa hora». Ni rastre d’alabança en la seva veu, més aviat un avís. Espiava les seves anades i vingudes amb els cinc sentits. Un dia va dir: «Sempre vetlla»”.

stats