GRUPS DE PRESSIÓ

Lobis: qui mou els fils?

Empreses però també ONGs influeixen en el rumb de les decisions polítiques, socials i econòmiques

Intrínsecs al poder, els lobistes neixen gairebé alhora que els estats moderns s’armen amb lleis i normes. L’origen del mot se situa a principis del segle XIX, en els vestíbuls -en anglès, lobbies - del Parlament britànic, on pul·lulaven els empresaris amb ganes d’interactuar amb els legisladors. L’estratègia actual és bàsicament la mateixa i consisteix en la proximitat entre els uns i els altres però, lògicament, s’ha sofisticat i professionalitzat tant que els governs nacionals o supranacionals -com la Unió Europea- s’han vist obligats a regular-ne l’activitat en nom de la transparència, un mot al qual s’apel·la com si fos la vacuna màgica contra la corrupció i el desencant popular.

Els lobis tenen diverses maneres d’actuar. Hi ha la directa, quan els mateixos sectors s’agrupen i fan pressió, com ara els col·lectius de defensa dels drets dels homosexuals o l’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units, per esmentar dos casos fàcils de reconèixer. I també hi ha la indirecta, la de professionals contractats per fer d’intermediaris. A més d’influir, els experts valoren que tot i que siguin part interessada aporten informació útil per a uns polítics no sempre experts en la qüestió que tracten. El problema és quan només hi ha un sector amb capacitat d’arribar al poder i la resta queden silenciats.

Un sector controvertit

L’activitat dels lobis o grups de pressió sovint carrega amb l’etiqueta d’interessos foscos, particulars i, en general, contraris a la comunitat per afavorir només alguns sectors econòmics, socials o polítics poderosos. Grups que formen càrtels per consensuar preus, aerolínies o telefòniques que aconsegueixen normatives que els són favorables gairebé sempre. No sempre són interessos comercials els que s’amaguen al seu darrere, també n’hi pot haver de particulars de cada país.

“Els lobis formen part del joc democràtic”, defensa Jordi Xifra, del màster de comunicació social de la UPF i expert en aquests grups d’influència. Sobre el paper i en teoria, els assessors -continua aquest acadèmic- representen “la participació ciutadana” a l’hora d’elaborar lleis, de modificar-ne el contingut o, simplement, de frenar iniciatives contràries. Segons Xifra, a través d’una “estratègia comunicativa planificada”, aquests “relacions públiques” intenten influir i convèncer el poder públic de totes les administracions, també en l’àmbit local.

La feina del lobista sovint comença molt abans que l’esborrany d’una llei estigui sobre la taula. A vegades, es tracta de “posar el tema d’interès a l’agenda pública” perquè se’n parli i anar creant una opinió favorable o, almenys, amb matisos, explica Jorge Fernández-Rúa, director associat de Cariotipo MH5. Des de fa dues dècades, aquesta agència de lobisme d’abast espanyol representa clients de sectors regulats, les empreses que inverteixen més diners per poder influir en els polítics. Són les firmes que han aconseguit fitxar a cop de talonari expresidents de govern, exministres o exfuncionaris d’alt rang a canvi dels seus contactes i del seu coneixement de la maquinària del poder. Aquest és el seu valor, però ¿són ètiques aquestes portes giratòries? Xifra afirma que és perfectament “ètic i legal” si es compleixen els terminis que marquen les lleis sobre incompatibilitats de càrrecs. Per contra, les “decisions injustes” per “amiguisme” o altres causes crematístiques i poc clares són la “perversió” del sistema, assegura el professor.

Per a Jorge Fernández-Rúa, optar per un nom ben connectat no sempre és un passaport assegurat cap a l’èxit, ni tampoc “invertir molts diners, tot i que ajuda”, per poder fer una campanya llarga i incisiva. A vegades, admet aquest directiu, David s’imposa a Goliat “perquè l’opinió pública està en contra” de la iniciativa o “per desconeixement dels reguladors”.

Rosa Nonell, professora de política econòmica i estructura econòmica mundial de la UB, comparteix la idea que no sempre guanyen els forts i assenyala que triomfen “els ben organitzats i els que troben els canals de comunicació”. Autora de Los grupos de interés en España (Tecnos), posa el cas d’Uber, que en alguns llocs ha guanyat la partida als gremis dels taxistes perquè “no han sabut anar plegats”.

Ni bons ni dolents

Com la majoria d’ONGs grans, Intermón-Oxfam disposa d’una oficina encarregada de fer de lobi que dirigeix Lara Contreras, oficialment responsable d’incidències i continguts de l’entitat sense ànim de lucre. ONG i lobi semblen conceptes contraris, tot i que Contreras fuig “de lobis dolents i bons” i, en aquest sentit, insisteix en la “transparència”, en la importància que es determini “l’obligació de fer públic amb qui es reuneixen els polítics” com a part de la lluita contra la corrupció.

El paradigma de transparència són els Estats Units, amb registres públics de noms, trobades i, fins i tot, inversió en campanyes de pressió i influència. A la Unió Europea també n’hi ha un, però ONGs com Transparència Internacional suspenen els mecanismes de lobi ètic a tots els països de la UE, tret d’Eslovènia, Lituània i a la Comissió Europea, on aproven pels pèls. Catalunya, a diferència d’Espanya, disposa d’un registre públic d’inscripció voluntària des del 2015. Rosa Nonell reconeix que hi ha els “canals oficials i d’altres de més ocults” per exercir aquesta pressió i parla de la importància de “la petjada legislativa” per seguir “qui ha participat en les consultes d’un esborrany”, o ja al Parlament, per “saber qui ha accedit als grups parlamentaris i ha pogut explicar els seus punts de vista”.

Lobisme 2.0

Però en temps tan convulsos fins i tot el sector del lobi s’ha trasbalsat. Contreras, d’Intermón-Oxfam, afirma que fa només “quatre anys, es feia pressió de manera confidencial” mentre que des de fa dos anys l’ONG aposta per la interactivitat i convertir la ciutadania en un actor de “lobi directe” cap a la classe política. És evident, admet la responsable, que “una família a l’atur i amb tres fills té infinitament menys capacitat d’influir que un directiu de l’Íbex-35” però les xarxes socials han posat a l’abast d’entitats sense els grans capitals de les corporacions un aparador ràpid, barat i immediat per als seus missatges.

Amb aquestes campanyes 2.0 les entitats obliguen la classe governant o política a “comprometre’s o no públicament” amb una causa, diu Contreras, que il·lustra aquesta manera de fer amb el canvi de posició del govern espanyol, que en tan sols 24 hores va passar de negar-se a acollir un sol refugiat a acceptar el compromís d’allotjar-ne 16.000. La mobilització i la pressió popular expliquen el gir copernicà, a parer de Contreras, que assegura que, tot i que és cert que s’està lluny del compromís, “el cost de no complir-lo és més alt que mai”.

Més continguts de