Madrid, capital Florentino

BarcelonaL’estiu del 1986 al Restaurante Zalacaín de Madrid els comensals es van preguntar “I ara què?” Feia un mes que el Partit Reformista Democràtic havia patit una gran patacada electoral: cap diputat. El projecte d’Antonio Garrigues Walker i Miquel Roca havia fracassat, però, malgrat això, el sopar no volia ser un funeral. Hi havia Josep Maria Trias de Bes, Pedro J. Ramírez, Josep López de Lerma i, per descomptat, Florentino Pérez. Quan li va tocar respondre a ell sobre els plans de futur no va dubtar. “El Floro, així li diem els amics, va dir que ho tenia molt clar: «No torno a la política. Vull guanyar diners»”, diu López de Lerma, que afegeix un altre vaticini que es va complir 14 anys després del sopar: “També va anunciar que pretenia ser president del Madrid”.

El temps ha demostrat que Florentino no va dir tota la veritat.

Els diners, en efecte, van arribar, entenent-se igual de bé amb el PSOE que amb el PP fins a convertir-se en una de les figures més riques d’Espanya. Però als diners s’hi va sumar el poder. “Els homes més influents del país es poden comptar amb els dits d’una mà, i ell està més a prop del primer que del cinquè”, diu López de Lerma. “La família Del Pino, Villar Mir, Javier Echenique Landiríbar (que és el poder discret), la família Botín... són els poders que queden a Espanya, capaços d’influir en la política. I, en el cas de Florentino, va marcant fins i tot l’agenda”, explica el sociòleg Rubén Juste.

La diferència entre el magnat d’ACS i la resta de grans fortunes de l’Estat és el Reial Madrid. “La llotja del Bernabéu és el Parlament, té l’administració de l’Estat allà dins”, referma Juste. Una idea que no nega López de Lerma, tot i matisar-la des de l’amistat: “No negaré la major sobre la llotja del Bernabéu, serveix segur per fer negocis, tot i que no el veig a ell directament fent-ho: és un pencaire, si no me l’han canviat, no fa un ús abusiu ni interessat de les seves coneixences”.

La llotja dels negocis

Interrogat sobre això, el mateix Florentino Pérez ha negat reiteradament que la llotja del Bernabéu serveixi per fer negocis. Però els que hi van discrepen de l’amfitrió.

“Vas allà i et trobes amb gent amb qui et costaria trobar-te en un mes i mig. Hi ha aquest, i aquell, i l’altre; hi vas, saludes i ja et dones cita per l’endemà sense agendes ni trucades a les secretàries”. Així parla dels avantatges de ser convidat per Florentino un empresari de l’Íbex-35 habitual de la llotja del Bernabéu.

“Ell és amabilíssim, t’envia un parell d’entrades per a tots els partits de l’any i quan arribes et fa una abraçada com si veure’t fos la cosa que li fa més il·lusió del món”, afegeix aquest executiu. Malgrat que rebaixa l’ambient de negocis que es respira a la llotja del Bernabéu, sí que explica que al Camp Nou s’hi avorriria: “No hi van empresaris, que tampoc sé si és gaire normal”.

Per haver arribat a formar aquest microcosmos de poder, on s’hi poden trobar referents de l’Íbex-35, expresidents del govern, polítics en actiu i destacats membres del poder judicial, Florentino ha hagut de prosperar molt des dels seus temps com a regidor de la UCD a l’Ajuntament de Madrid. “Si d’alguna cosa li va servir aquella etapa va ser per relacionar-se amb els principals contractistes de l’administració i per aprendre de les seves maneres”, explica el periodista Juan Carlos Escudier en el seu llibre Florentino Pérez. Retrato en blanco y negro de un conseguidor, una obra gairebé clandestina per les dificultats amb què es va trobar per comercialitzar-lo.

Escudier relata que, després de fundar Guía del Ocio -una empresa que deixaria per la construcció i en què una auditoria va detectar un forat de 20 milions de pessetes- i del seu poc memorable pas per la política, va ser un antic company a l’ajuntament de la capital d’Espanya, Juan Torres, qui va proposar a Pérez entrar a Padrós, una constructora de l’òrbita de Banca Catalana que van comprar per un preu simbòlic. Des de Padrós van empassar-se Ocisa, que era sis vegades més gran però estava en liquidació. L’home que va advertir Pérez de l’ocasió, Jesús de Ramón Laca, es va trobar que finalment no van anar a terços, com havien pactat, i que Pérez i Torres el deixaven amb un minso 10%.

De camí a l’Íbex-35

Als 90, Ocisa va protagonitzar un escàndol judicial després que es demostrés que havia pagat comissions per rebre contractes d’obra pública. Era el denominat cas Ollero, que es va saldar amb condemnes. Preguntat pel cas, Florentino va assenyalar Jesús Roa, el president condemnat. Indignada, la dona de Roa li va trucar: “Com t’atreveixis a tornar a fer això, tothom sabrà qui ets”.

En el seu camí al tron empresarial li quedava la fusió amb Cobra i l’adquisició (per un preu que va sobtar a molts per barat) de la pública Auxini, on va col·locar José Mayor Oreja, germà de qui mesos després seria nomenat ministre de l’Interior en el govern d’Aznar. El llibre d’Escudier també s’atura en la “creativitat habitual de la casa” a l’hora de presentar comptes, i en el tarannà “rude” del seu entorn, conegut en certs àmbits de Madrid amb un malnom que s’atribueix a Ramón Calderón, expresident del Reial Madrid: el clan de Harvard.

El llibre detalla quin és l’objecte de poder amb el qual Florentino ha edificat la seva formidable xarxa d’influències i pressions: el telèfon mòbil. “És tenaç i perseverant. No encarrega les coses a subalterns. Truca una, dues, quaranta vegades. Però truca ell. A l’hora d’esmorzar, de dinar, de sopar...” I s’atura en un altre aspecte clau: la formidable xarxa de col·locació que ha creat Florentino i amb la qual pot premiar els fidels: no només ACS -un imperi multinacional de prop de 200.000 empleats- sinó també el Reial Madrid, els seus mitjans i la seva fundació.

Florentino i la seva empresa han sigut beneficiaris de les clàusules de responsabilitat patrimonial de l’Estat per valor de més de 2.600 milions en casos controvertits com el Castor, les autopistes radials de Madrid, el túnel del Pertús i la dessalinitzadora d’Escombreras, a Múrcia. I en el seu dia es va tramitar al Congrés un canvi legal impulsat pel PSOE que afavoria la posició d’ACS en un conflicte amb Iberdrola que va ser popularment conegut com l’ esmena Florentino. Malgrat tot això, la Capella Sixtina del poder de Florentino és sense cap dubte la requalificació en urbanitzable dels terrenys de l’antiga Ciutat Esportiva del Madrid.

Veto a la regidora crítica

Ho va viure en primera persona la regidora socialista a l’Ajuntament de Madrid Matilde Fernández. Segons recorda, la “prepotència” de Florentino només l’ha vista un cop més: en Mario Conde. Fernández va ser una de les poques figures que van plantar cara a Florentino fa 15 anys, quan acabava d’aterrar a la llotja del Bernabéu, i el club blanc i l’Ajuntament de Madrid van firmar el pelotazo. L’operació suposaria més de 500 milions de benefici per als blancs. Fernández s’hi va oposar, malgrat que el PP, IU, veïns i sindicats van donar via lliure a un Florentino que va fer servir tots els seus dots de seducció. Potser per això la regidora va passar a ser persona non grata a la Cadena SER, on el periodista Antonio García Ferreras, molt pròxim a Florentino, va ser cap d’informatius primer i director després.

En aquesta operació, Florentino va anar per feina i es va arromangar. “Tenia una llista de tots els polítics que tornaven de les vacances de Setmana Santa, ell mateix anava a l’aeroport a rebre’ls i a parlar-hi”, explica un empresari. “Florentino pensa que els que no li donem la raó som uns desgraciats; em va recordar que molts socialistes són madridistes”, explica Fernández. Algun d’aquells socialistes madridistes van aparèixer per fer recapacitar Fernández. “Lissavetzky i Rubalcaba són fanàtics del Madrid. Amb Lissavetzky no vaig tenir cap reunió, però sí amb Rubalcaba”, rememora ara Fernández.

Pocs anys abans, els partits havien negat rotundament la requalificació a Lorenzo Sanz, predecessor de Florentino al club. Es van justificar després dient que no es “refiaven” de Sanz. Aquest cop, però, Florentino no va rebre més que llums verdes de la maquinària burocràtica i administrativa. Així ho recullen diferents testimonis del llibre d’Escudier: “Els procediments van ser de vergonya aliena, tots d’urgència”, deia una veu. “Només Florentino ha aconseguit que els funcionaris municipals treballin els caps de setmana”, reblava un altre.

Al final, Florentino es va sortir amb la seva. Com gairebé sempre. Però hi ha excepcions. Ignacio Ruiz-Jarabo, director de l’Agència Tributària amb Aznar, pot presumir d’haver-li parat els peus. Primer, quan Florentino va amenaçar de parar la Lliga si seguien les “inspeccions als jugadors”. Ni la competició ni les inspeccions es van acabar.

Quan Florentino no se’n surt

La segona vegada va ser el 2002, quan el Madrid tornava de guanyar la Copa Intercontinental. “El policia els va preguntar si tenien alguna cosa a declarar, i Florentino va contestar així: «Que som campions del món»”. La plantilla blanca havia estat gairebé una setmana al Japó, i les imatges dels futbolistes comprant tecnologia d’última generació a Tòquio havia arribat al control de duanes. “És impresentable, som el millor embaixador d’Espanya; o em deixes passar o et munto un problema amb els mitjans”, va cridar Florentino. Les maletes es van acabar obrint i Florentino va marxar molest. L’endemà, però, enviava a Barajas un feix d’entrades per anar al Bernabéu. “El cap de duanes em va demanar permís per retornar-les guillotinades i amb un missatge: «No volem les seves entrades, volem les seves disculpes»”, diu Ruiz-Jarabo.

La tercera topada va arribar per un deute que tenia Florentino amb RTVE. Es va muntar una trobada per resoldre-ho. Ruiz-Jarabo presidia aleshores la SEPI, la Societat Estatal de Participacions Industrials, i durant el dinar Florentino va treure la seva millor carta. “Jo veig algun partit del Reial Madrid al Palau de la Moncloa: com saps, el president del govern és el primer aficionat del Madrid”, va dir en un “intent de pressió”. “Jo li vaig dir: «De president a president, jo vaig a la Moncloa, no a veure partits, sinó a la comissió de seguiment del pressupost. ¿Sap que el president del govern és el primer fan del dèficit zero?»”. Florentino va acabar pagant. “Ell pensa que té molta influència, però de tres intents, amb mi, no en va aconseguir cap. Ara bé, em temo que si ho intenta és perquè molts cops ho aconsegueix”, sentencia Ruiz-Jarabo.

Altres veus certifiquen que aquesta intuïció és encertada. “No saps com tracta els ministres”, diuen, perquè no els demana coses, sinó que els hi ordena.

En aquest tercer episodi apareix José María Aznar, un gran aliat de de Florentino, com ho han sigut determinades figures dels governs socialistes. “L’hi deu tot a Aznar”, assegura el sociòleg Juste, que en repetides ocasions ha denunciat que el president d’ACS va ser el gran beneficiat dels sobrecostos en algunes de les grans infraestructures que va tirar endavant el PP. “Tot el que va voler es va fer. Va voler tenir Cristiano Ronaldo, i Caja Madrid va posar els diners. Iberdrola, el mateix. Dragados, el mateix”, apunta el sociòleg, que destaca una altra peça sobre la qual ha girat l’imperi Florentino. “Sense els March no seria res. En va aprendre molt, d’ells”.

Invisible als tribunals

Els negocis segueixen i Florentino aconsegueix evitar sempre els problemes judicials que han afectat bona part de l’empresariat espanyol. Ell mai en surt esquitxat. De fet, ha aconseguit -com quan va declarar a finals dels 90 en un judici als Albertos pel cas Urbanor- que quan ha de declarar al judici no hi hagi cap mitjà gràfic per retratar el moment.

Segons Juste -que qualifica l’empresari de “pioner” a l’hora de “crear societats offshore ”-, aquesta aparença d’intocable s’explica per dues grans raons. Primer, perquè té una “estratègia sibil·lina” per mantenir-se al marge: “El control indirecte dels mitjans”. Segon, el Madrid: “Ningú podria ocultar el que ha fet si no fos president del Madrid”.

Un tercer factor l’apunten des dels passadissos més notables de la maquinària de la justícia espanyola: “Els té a tots callats perquè té informació de tothom”. Sigui com sigui, pocs juguen millor que Florentino Pérez aquest joc de poder que té en Madrid el seu epicentre i en la llotja del Bernabéu una de les seves principals fogueres de vanitats.