Publicitat
Publicitat

HIPERPATERNITAT

Més porucs i més insegurs: així són els fills protegits en excés

Els universitaris amb pares que han influït molt en l’elecció de la seva carrera tenen menys capacitat de decisió i solen ser els més insatisfets amb la vida

“Si vostè s’identifica com a pare o mare hiperprotector, pari el carro, perquè no està ajudant el seu fill”. Ho diu Álvaro Bilbao, neuropsicòleg i autor del llibre El cerebro del niño (Plataforma), que coneix àmpliament els efectes que l’educació sobreprotectora té sobre les criatures. “L’actual generació de pares és molt més hiperprotectora que la generació anterior”, explica, tot i que destaca que els motius pels quals s’ha arribat fins aquí no són negatius, sinó tot el contrari, perquè en el fons els nens reben més atenció dels progenitors que mai. “Ho volen fer tot perfecte, tenen moltíssima informació al seu abast i ho volen controlar tot. I a més, hi ha més consciència sobre la importància de l’educació”, subratlla.

Menys matèria grisa per afrontar els reptes de la vida

Amb aquesta barreja d’ingredients molts pares cauen en la trampa de la hiperprotecció, aquest model de criança que converteix els nens i nenes en el centre absolut de la vida de la família i que té serioses repercussions en les criatures per culpa de l’excés de control. “Aquest tipus d’educació provoca sobretot nens més insegurs -explica Bilbao-, amb menys capacitat per afrontar situacions complicades i més problemes en la presa de decisions, ja que aquesta capacitat es basa en l’aprenentatge per errors que els seus pares no els han deixat cometre”. Bilbao cita alguns estudis universitaris que demostren que els adolescents més sobreprotegits tenen menys desenvolupada la part frontal del cervell, que és precisament la que serveix per resoldre problemes i per tenir autocontrol, de manera que són nois i noies que prenen males decisions. Altres estudis, afegeix, demostren que els universitaris que han tingut pares que han influït molt en l’elecció de la seva carrera són els més insatisfets, no només amb els estudis, perquè se’ls ha anul·lat la capacitat de decidir i, per tant, també d’equivocar-se. Bilbao recomana als pares d’avui “tenir més confiança en els seus fills” perquè “el seu cervell està ideat per desenvolupar-se, créixer i aprendre. Si nosaltres fem tot això per ells, el seu cervell deixarà de fer-ho i no es desenvoluparà”, conclou.

Nens sense límits

Un altre aspecte que per a Bilbao és important és que molts pares hiperprotectors s’obliden d’algunes pautes educatives bàsiques, com és posar límits. “D’una banda, es passen tot el dia darrere dels seus fills, controlant-los, decidint per ells, no deixant-los caminar sols, i de l’altra, deixen de fer coses tan bàsiques com limitar el temps que passen davant la tele o les pantalles, dir a quina hora han d’anar a dormir, ensenyar-los certes normes a taula o que han d’esperar asseguts fins que s’acabi el dinar. Això és contradictori i crea dèficits en els nens, que creixen sent dependents i amb poca autonomia però sense límits”. Per a Segundo Moyano, expert en pedagogia i director del grau d’Educació Social de la Universiat Oberta de Catalunya (UOC), la qüestió de la hiperprotecció dels fills no afecta només els pares “sinó que es tracta d’un símptoma de la desorientació dels adults actuals”. Per aquest expert “ens trobem molt sols davant de situacions com la criança dels fills perquè el nucli familiar més ampli ha desaparegut”.

Ara hi ha un concepte de propietat privada sobre els fills: els pares volen controlar-los totalment i donar-los el millor. “Som una societat hiperindividualista i s’ha perdut el concepte de tribu que ajudava a educar, que era molt positiu”. Segons Moyano, “aquesta desorientació ens porta a multiplicar la protecció per sentir-nos més segurs”. “La protecció és la garantia que al nen no li passarà res, però en realitat no és així”, afegeix. Tal com explica aquest expert, els efectes d’aquest model de criança “poden crear nens desorientats, amb pors i inseguretats, perquè és l’efecte que transmeten els pares” sense voler-ho.

A més a més, és important destacar que aquestes criatures seran els adults de demà, i és per això que cal preguntar-se cap a quin tipus de societat anem. “Si normalitzem aquest tipus d’educació és convertirà en una cosa habitual, així com les mancances que provoca”, destaca Moyano, que recomana analitzar aquest problema en clau més social que individual, perquè tampoc veu amb bons ulls “criminalitzar” els pares que han caigut en el model d’educació hiperprotectora.

Álvaro Bilbao també pensa que aquest tipus de criança repercutirà en la vida dels nens quan siguin adults. “Jo ja ho veig amb la meva feina”, diu. “Veig que els nens que han estat sobreprotegits quan arriben als 40 anys no els agrada res del què fan i és perquè no han triat ells. Per això els pares hem de deixar-los volar, han d’aprendre a viure sols i hem de ser conscients, com a pares, que la nostra responsabilitat és gran perquè les conseqüències de tot plegat arribaran a llarg termini”, assegura.

Un dels aspectes preocupants i cada cop més recurrents d’aquest tipus d’educació, segons Moyano, és que els pares han deixat de tenir confiança no només en els seus fills, sinó també en els professionals que se n’ocupen. Hi ha molts pares que apliquen aquesta màxima: ells volen el millor per al seu fill i, per tant, ells són els més vàlids per determinar què és el millor per a ells. Així, “envaeixen el territori d’altres professionals, com per exemple els mestres o els metges, amb qui històricament sempre havíem delegat i compartit les atencions als fills -exposa Moyano-. Ara, en canvi, es qüestiona la paraula d’aquests professionals. I si els pares ho fan, els fills òbviament també ho faran”.

Ingerències dels pares

Un altre expert en el terreny educatiu és Ferran Salmurri, amb una llarga trajectòria com a psicòleg clínic. El seu últim llibre és Razón y emoción. Recursos para aprender y enseñar a pensar (RBA). Salmurri creu que la gran diferència de l’educació actual amb la de generacions anteriors és que avui dia “els nens tenen molt més estímuls, més possibilitats i més recursos, però l’educació no s’ha adequat a aquests canvis”.

Aquest expert destaca que els nens sobreprotegits i hiperestimulats d’avui “necessitarien una educació emocional millor, perquè si no no tindran eines per enfrontar-se a la vida i saber-la gestionar. És a dir, no sabran viure i conviure”. Salmurri també creu, a més, que aquestes carències no afecten només la infància sinó que “les poden arrossegar fins a l’edat adulta”. Per això, remarca que s’haurien de canviar algunes coses en el camp educatiu. “Hem evolucionat molt econòmicament, socialment i tecnològicament, però la majoria de la gent no ha canviat de vida, tothom segueix treballant molt i dedicant poques hores a les coses importants, com els fills. Cal millorar això com també cal millorar la qualitat del temps que passem amb les criatures: no els ensenyem a pensar, els ensenyem a obeir, a convertir la vida en un judici, seguim educant els nens en esquemes antics quan l’entorn ha canviat radicalment”, assegura.

Per a aquest expert, la solució passa per millorar l’educació de tota la població -pares i fills-, perquè només així es propiciarà “un grau més de felicitat en les persones”. “Si aprenem a sentir-nos bé, serem més feliços”, diu, tot recordant que l’objectiu dels éssers humans és precisament aquest: “ser feliços i sentir-nos bé”. Ara bé, “per saber-ne ens n’han d’ensenyar”, conclou.

Més continguts de