Núria Perpinyà: “Hem de trobar mesures per calmar la por social”

RipollNúria Perpinyà és la tècnica de Convivència i Participació Ciutadana de Ripoll i coneix a tots els joves que van atemptar a Barcelona i Cambrils des que eren petits. Tots van participar en un programa de desenvolupament comunitari quan ella n’era l’educadora social. A més, és la veïna dels germans Younes i Houssaine Abouyaaqoub. No s’explica com els nois que convidava a berenar quan eren menuts, ara s’han convertit en uns terroristes.

¿Els nois que van cometre els atemptats estaven integrats?

Sí totalment, tots tenien amics de procedència catalana, i eren uns més del poble. Anaven al pavelló, a escalar, a jugar futbol… i quan veus que en un mes i mig els han menjat el coco, és increïble, no t’ho expliques. Els coneixia molt perquè anys enrere els havia tingut en un programa comunitari i vaig parlar amb en Mohamed Haychami i amb en Moussa Oukabir just uns dies abans de l’atemptat. Me’ls vaig trobar pel carrer i ens vam preguntar si tot estava bé, i se’ls veia com sempre. Ens està costant molt assumir tot això, estem tots entre la ràbia i la decepció. Som un poble decebut.

¿La comunitat musulmana està integrada o hi ha una convivència tot i que cadascú fa la seva?

Cadascú fa la seva però ens portem tots bé, i els fills estan tots integrats. Malgrat això, és veritat que potser la primera generació de marroquins que va arribar a Ripoll als anys 80 es van integrar molt més que no pas ara, perquè no hi havia tanta immigració. Llavors t’havies d’integrar sí o sí. Ara el que passa és que fan el seu grupet i costa més que els grans s’integrin. Però els joves que van fer l’atemptat tenien tots amics catalans que ara estan colpits i afligits perquè el seu amic està sortint per la tele i ha sigut capaç de fer un acte terrorista. Uns amics que fins fa dues setmanes passaven les tardes amb ells.

I ara què s’ha de fer per no trencar la convivència?

Ara és important calmar els ànims de la societat, perquè quan el teu veí d’escala o l’amic del teu fill o el teu company de feina ha sigut capaç de fer una cosa així, quan hi tenies plena confiança i el consideraves integrat, és una resposta normal que el ciutadà tingui por. El que s’ha de fer és buscar la manera, encara no sé dir quina, que aquesta crisi es pugui calmar. És evident que tenim por, jo la primera, perquè aquests nanos eren veïns meus, perquè hi havia parlat, els havia comprat berenar quan eren més petits… Si aquest que estava integrat i era el meu veí ha fet una massacre tan gran, el que no s’integra o no fa res per ser d’aquí, què pot arribar a fer? És normal que la gent tingui por i s’han de trobar maneres de poder treballar sobretot amb el col·lectiu musulmà, amb les escoles, des de l’administració… per veure que no tots els islamistes són terroristes, evidentment. S’han de trobar metodologies de treball per calmar la por social que hi ha ara.

I quines maneres hi hauria?

Ara és massa recent. Ho estem tots paint encara. Però és evident que hem d’anar tots a l’una, no pot anar cadascú per la seva banda. Aquí s’ha de fer un treball molt important amb el col·lectiu musulmà, amb les cúpules, des dels seus llocs de culte, des del Consorci de Benestar Social, des del serveis d’ocupació… Hem d’anar tots a l’una i fer front comú. També intentar que la rumorologia duri com menys temps millor, perquè els rumors fan molt de mal i els hem d’intentar evitar. Demà [avui per al lector] ens reunirem amb la Generalitat per veure com podem treballar-hi tots plegats. Però és evident que no només hem de treballar-hi els de Ripoll sinó tot el poble català.

Què han de fer els pares que tenen fills que eren amics seus?

Ara les tècniques de joventut estan preparant algun taller i oferiran acompanyament des de l’institut. Cal treure el dolor i la ràbia. Primer necessiten una etapa de ràbia i s’ha de deixar que surti, que estiguin enfadats. Quan passi l’empipada, vindrà la pena, perquè són nanos que no tornaran a veure mai més. I ho hem de treballar, buscant acompanyament i tècniques per gestionar el dolor i la ràbia; per veure que també hi ha altres nanos marroquins a Ripoll que són molt macos. Els hem d’ensenyar a no tenir por del desconegut.